“Em criden unes veus, més enllà del sud”. Crònica del viatge des de São Paulo, escalant a Curitiba, Porto Alegre,
Montevideo, Cabo Polonio i Buenos Aires, fins arribar a la ciutat més allunyada
del món, la ciutat de la fi del món, porta de l’Antàrtida: Ushuaia.
Dia 1 – Curitiba (Brasil):
Després d’acomiadar-me amb quinze dies d’antel·lació amb
la majoria dels amics a São Paulo i passar la nit a l’autobús arribem ben
d’hora a una de les ciutats més modernes i sostenibles del món: Curitiba. La
capital de l’estat de Paranà, gràcies al seu curiós i alhora eficient sistema
de transport públic, la seva política de reciclatge i tractament de residus i
l’alt nivell de qualitat de vida i quantitat d’espais verds fan que sigui una
visita obligada. A més a més hi trobem el Museu O. Niemeyer, una gran decepció
ara que tinc una visió més gran de la seva obra i una casa de Vilanova Artigas
per a un metge, ara seu de la seva fundació on la seva directora ens deixà
visitar tot i estar tancada. La casa, fent honor a l’obra d’aquest arquitecte
de passat Italià i una marcada influència purista de Le Corbusier esdevení una
oportunitat única. Finalment per a fer
temps abans d’agafar el següent autobús que ens farà alhora de residència
visitarem el famós jardí botànic de la ciutat. Dia molt complet, encara recordo
l’emoció al creuar la tanca de la casa del gran Vilanova Artigas...
Dia 2 – Porto Alegre (Brasil):
Si aquest dia té un nom es diu Alvaro Siza, i si té un
lloc, un racó, un edifici, un espai concret... Aquest és, sens dubte la
fundació Ibere Camargo. I és que em trec el barret amb aquest edifici,
possiblement el millor museu on mai he estat (tenint en compte la Fundació Miró de J.L. Sert, el
Guggenheim de Nova York, la
Tate Modern de Herzog & De Meuron i el museu Can Framis
de Jordi Badia).
No vull restar mèrits a la ciutat de Porto Alegre,
capital dels “Gaúchos” de Rio Grande
do Sul i seu d’un dels paisatges costers més màgics del Brasil però és que, a
més a més de ser un viatger estimo la bona arquitectura, i aquest dia em vaig
enamorar esgotant les possibilitats de la meva càmera fotogràfica i intentatnt
esbrinar com es pot arribar a ser tant gran. ”Parabéns senhor Siza”. Amb la boca encara oberta i a la carretera
de nou, cap a terres dels “Charrúas”,
a l’Uruguay.
Dies 3, 4 i 5 – Montevideo i Cabo Polonio (Uruguay):
D’aquesta breu etapa en aquest petit però alhora magnífic
pais en recordaré les passejades pel casc històric de la seva capital,
l’arquitectura d’Eladio Dieste i la pintura de Torres García, gran enamorat
també dels petits països i les seves grans voluntats. El seu menjar i la seva
carn, el seu vi i la seva cepa: el Tannat, la seva magnífica gent i la
magnífica i màgica estada a Cabo Polonio, lloc on encara ara es respira
autèntica pau, lloc on, a la vora del foc, conversarem sobre Cortázar,
coversarem sobre Borges, conversarem sobre viure i l’art de viure...
Dies 6 i 7 – Buenos Aires (Argentina):
Diuen que Buenos
Aires no té un caràcter pròpi, un urbanisme únic sinò més aviat una barreja de
diferents ciutats: París, Madrid, Brussel·les i fins i tot Barcelona són
reconeixibles en una ciutat màgica, plena de llum i de vida. Un el·lixir si
vens de São paulo i un refugi per passar-hi molt de temps i descobrir els seus
barris passejant-la i gaudint-la des del carrer i a peu, tal com hauria de ser
sempre. Els seus museus, els restaurants i la seva animada nit fan de la ciutat
dels “Porteños” i la Mafalda una ciutat on
tornar-hi tant aviat com pugui.
Dies 8, 9 i 10 – Ushuaia (Argentina):
“La ciutat més a l’oest de la badia”, aquest és el significat de la paraula indígena que dona nom a la capital
de la “Tierra del Fuego”. Des de
petit el meu pare m’havia transmès la màgia d’aquest lloc i gràcies a la
remuneració obtinguda treballant al despatx i les ganes sobreposades a les
gèlides temperatures que m’esperaben aquí a baix m’encaminaba amb la il·lusió
d’un nen a la ciutat més austral del món.
El paisatge emociona al més ignorant i al poeta més gran,
un paisatge espectacular cobert per milers de colors blancs, on les muntanyes i
la neu es fonen amb un mar un dia calmat que emmiralla el petit golf, un dia
furiós que desperta les tempestes més salvatges i alhora belles mai
contemplades pels meus ulls. El fred que he passat l’he guanyat observant la
bellesa que et regala aquest lloc pel simple fet de trepitjar la seva terra i
la seva neu, observar la seva fauna, encara confiada d’un ésser humà que no pot
sinò adonar-se’n de com seria el món si no l’haguèssim cambiat tant. Aquesta és
la porta a l’Antàrtida, la barreja entre el cel, la terra i el mar, el
naixement dels Andes i de les aventures dels exploradors més grans de la
història. On el Pacífic es troba amb l’Atlàntic i on l’Aleix Gorgorió es trobà
amb l’Aleix Gorgorió.
Dies 11, 12 i 13 – Buenos Aires (Argentina) i tornada (A
la carretera)
Arribar i moldre, o arribar i visitar el barri de la
Boca. La barreja de colors que ofereix aquest popular destí turístic amb els
últims rajos de sol que fan fugir els turistes més previsors és un quadre de
llums i música, colors i Tango.
Torno caminant, doncs la capital “Porteña” invita a fer-ho, a agafar un bus que amb 33 hores em
desplaçarà fins la ciutat més gran de Sud-Amèrica. Amb una sensació estranya,
torno a casa...
Així doncs, com a conlusió d’aquest viatge espiritual en
orientació descendent puc dir que tindré també “saudades” de l’”hasta luego”. “¡Aguante América Latina!”.
