diumenge, 11 de desembre del 2011

FI DE LA CARA A


Avui me’n torno a casa. Fi de la primera part de l’aventura. Quants paisatges se’m passen pel cap, quantes persones, quantes converses. Tant après que tinc tant a aprendre encara...

Just avui he acabat de llegir Cien años de soledad, però que n’haig de dir jo, que no s’hagi dit de la vida de Gabriel García Márquez? L’escriptor colombià que va passar part de la seva vida a Barcelona, com així feu el també genial Roberto Bolaño, que passà part de la seva vida a la meva estimada Girona. A tots aquests, i als Borges, Carpentier, Vargas Llosa, Cortázar, i tots els pendents de llegir, descobrir i gaudir...Gràcies i visca Llatinoamèrica!



P.D: I com ja havia avançat a les primeres entrades del bloc, tenim un nom, el sap tothom, i el sap tothom perquè ens ho hem guanyat a base d’esforç i treball, visca...i visca!

dijous, 8 de desembre del 2011

Contrate um estagiário


Aprofitant que recentment he emparaulat les pràctiques en un despatx per el semestre vinent aprofito per resumir una carta penjada a les parets de la universitat, amb data de 28 de gener del 2011 titulada “Contrate um estagiário – o sub-emprego na arquitectura”. Paraules molt certes i també dures...
“Os arquitetos paulistas estão envolvidos na salvação das cidades e do mundo. Criam Escolas, falam em jornais e revistes e se posicionam enfaticamente sobre a barbárie dos grandes centros urbanos. Talvez preocupados demais com grandes e importantes coisas da humanidade, preocupados com a revolução, se esquecem de serem justos com aqueles que convivem todos os dias”
Aquest és l’encapçalament que posa de manifest la realitat que viu l’estudiant d’arquitectura a São Paulo, la defensa del paper de “l’estagiário” de sou miserable que és present en gran part dels despatxos.
La carta, escrita per un alumne de l’escola com a síntesi de les converses amb amics i companys descriu aquesta practica comú dels estudiants, la col·laboració en despatxos d’arquitectura des d’un punt crític: la destrucció interna del mercat del futur d’un país amb necessitat d’un bon futur.
I la major part dels culpables acostumen a ser els grans arquitectes, normalment professors de l’escola pública i la nostra, pagant sous miserables a gent amb estudis de gran dedicació (equiparables o inferiors als conserges d’edificis) i aprofitant la gran demanda provinent de les universitats.
Una demanda que acostuma a contenir estudiants amb ganes d’aprendre però estudiants amb la necessitat de subsistir i pagar-se els estudis. Un fet que, tenint en compte la reducció d’hores lliures per a la dedicació a l’estudi, que sol ser alta, es converteix en un gran sacrifici que jo he pogut conèixer de primera mà i comporta catalogar en alguns casos la nostra professió d’elitista. Una comparació espantosa mirant de reüll a Europa.
I tornant de nou a Europa ens trobem un cas que ja és freqüent al nostre país: l’aportació de la nostra feina en àrees de gran responsabilitat dins un projecte no es valora fins al punt de no figurar en molts dels projectes produïts per un despatx (ni amb lletra petita que diríem). La substitució en molts casos de la figura de l’arquitecte per part d’un estudiant sense la pertinent valoració per un treballador que fa molt més que triar les rajoles d’una sala de bany.
Es diu que és l’estudiant del Brasil el que no se li dona veu, el que protesta per un millor futur del país, per el seu futur, i no rep ni dues línies als diaris locals. I això que el futur és demà...

dimarts, 6 de desembre del 2011

Realisme Capitalista


Com a bon amant de l’art el fet de viure gran part de l’any estudiant a Barcelona em permet gaudir de les exposicions que es van succeint al llarg dels anys en els museus més importants de la ciutat. Barcelona, a vegades més preparada però no tant preocupada per aquestes exposicions que es disputen les grans capitals d’Europa és una font que brolla cultura amb una intensitat que, aprofitada, sempre és molt beneficiosa.
I interessant. És per això que una de les preocupacions alhora de venir a  São Paulo era aquesta, el nivell cultural serà el mateix? Doncs, com a canvi tant radical que implica aquests contrast de ciutats i cultures és diferent. Diferent en intensitat, però no amb qualitat. I és que amb 3 mesos he vist 3 exposicions de l’Olafur Eliasson i una de Damien Hirst, pilars per entendre el que es mou ara mateix en el panorama artístic. Una dada xocant i cruel si la comparo amb la Barcelona que tant m’ha ensenyat i encara m’ha d’ensenyar...
L’entrada però es decanta vers un altre tema, concretament el tema que em vaig trobar al retrobar-me de nou amb el MASP amb l’exposició sobre Sigmar Polke i el seu “realisme capitalista”. Els seus quadres “pop-art” ve mereixerien una entrada però és el concepte que encapçala aquesta entrada el que no em va deixar indiferent.
Nascut el febrer de 1941  a Oels, Polònia, on la seva infantesa estarà marcada per les seqüeles de la segona guerra mundial i la guerra freda. Del 61 al 67 la seva vida canvia quan estudia a l’acadèmia d’art de Düsseldorf amb professors de la talla de Karl Otto Götz, Gerhard Hoehme i Joseph Beuys.
És el 1963 però quan funda, juntament amb els pintors Gerhard Richter i Lueg l’anomenat “realisme capitalista”.
Tendència pictòrica dins el “pop-art”, un “anti estil” pictòric que es basava en lleis i llenguatges publicitaris que expressaven irònicament la doctrina del capitalisme occidental i la seva relació amb la societat del consum.
Mitjançant elements de la pintura moderna barrejats amb els de la cultura de masses i amb l’ajuda del llenguatge publicitari fruit dels mitjans de comunicació Polke creà obres amb materials diversos, deixant de banda l’anhelat i tant comentat “estil” per arribar a desenvolupar obres que canviaven de color al exposar-se a la contaminació mediambiental.
Sigmar Polke no pintava sopes de llauna, pintava la crítica de pintar sopes de llauna, i feia molts bons quadres.  

dilluns, 5 de desembre del 2011

Caramelo


Aquest és el nom que rep el pati de la facultat d’arquitectura pública de São Paulo, la FAU, pertanyent al campus universitari de La USP.
Avui m’agradaria parlar precisament de la seva antiga publicació: la revista Caramelo, i és que com a publicació, tant pel seu format com pel seu contingut presenta una de les revistes més interessants d’arquitectura que he pogut llegir. Essent de les primeres revistes d’arquitectura del Brasil, amb una forta vessant artística, la revista Caramelo té una trajectòria combativa.
L’espai social de la ciutat, la remodelació urbana i la transformació de la pròpia facultat i el seu ensenyament han esdevingut temes recurrents. Un dels exemples és un número especial dedicat a La Maharishi SP Tower, on un ampli anàlisi i nombroses entrevistes lluitaven per a la no realització del projecte. Un gran descobriment a la biblioteca de l’escola.


diumenge, 4 de desembre del 2011

O Doutor


Avui era data assenyalada al calendari futbolístic al Brasil i en especial a São Paulo, última jornada del Brasileirão, amb el Corinthians, un dels tres grans equips de la ciutat juntament amb el SãoPaulo i el Palmeiras, amb clares possibilitats de guanyar el campionat. El rival, el Palmeiras. Derbi a casa, emoció assegurada.
Tal com era d’esperar per la trajectòria en la lliga d’enguany el Corinthians s’ha proclamat campió amb un empat, deixant sense possibilitats el Vasco da Gama de Rio de Janeiro, la ciutat rival de tota la vida.
Tot i així no ha estat un dia tant feliç pels seguidors del Timão. Tampoc pels seguidors del bon futbol, fins i tot els seguidors més idealistes doncs aquesta matinada ens va deixar Sòcrates, un dels millors jugadors de futbol Brasilers de la història que va guanyar tres campionats paulistes amb el Corinthians i va brillar a la canarinha de la seva època.
No l’ha mort la cicuta ni ha estat rival de debats amb els sofistes però Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira va ser més que un jugador de futbol dels que coneixem ara. El filòsof sobre el camp.
Doctor en medicina i amb el nom de qui per molts és el filòsof més important de la història per ser el primer, el més valent, el que donà el primer pas.
I fent honor al seu nom així va ésser quan, durant la dictadura militar va capitanejar, de la mateixa manera que ho feia amb la seva estimada canarinha, l’anomenada democràcia corinthiana. Un experiment rebel i romàntic per un jugador que així s’expressava al camp, seus eren els penaltys llençats amb el taló i seva era la selecció que va meravella  durant els mundials d’Espanya’82 i Mèxic’85 però que malauradament no va guanyar res. Res dins el terreny de joc.
1981. Dictadura militar al Brasil i un equip en hores baixes. Sòcrates lidera un moviment democràtic per reclamar els drets dels jugadors i mostrar transparència en els actes del club. Les decisions, a sufragi universal on fins i tot els encarregats del material tenien dret a vot i a veu. Un pas valent en una època on donar la pròpia opinió i escoltar la del més proper era difícil de veure. Una primera revolució al terreny de joc per reclamar una democràcia real fora d’aquest. I això jugant a un gran futbol.
Un futbol generós, però també rebel i romàntic.
Adéu bon futbol, però sobretot adéu al filòsof. 

Adeus magrão, adeus doutor.