Artigo de fundo

Finalitzo un gran llibre que la cultura brasilera, i sobretot paulistana, ha deixat a la humanitat. Així doncs, les paraules del llibre “Brás, Bexiga e Barra Funda” d’António De Alcântara Machado serveixin per reforçar els principis del meu bloc i enriquir així la seva evolució:

“Assim como quem nasce homem de bem deve ter a fronte altiva quem nasce jornal deve ter artigo de fundo. A fachada explica o resto.

Êste livro não nasceu livro: nasceu jornal. Êstes contos não nasceram contos: nasceram notícies. E êste prefácio portanto tambêm não nasceu prefácio: nasceu artigo de fundo.”

Costa Verde

Resum del viatge a la costa carioca al poble de Paraty i les seves platges i a Ilha Grande.

Pocs paratges, platges, monuments, carreteres i racons es poden anomenar i classificar quan es recorda un viatge de plaer i contemplació. Un viatge sense necessitats de visitar i contemplar quelcom en concret. On la natura la contempla cadascú des del seu punt de vista i amb el seu propi filtre.

Aquest va ser el cas a les platges properes de Paraty, com la magnífica platja de Laranjeiras, la praia do sono, les tempestes tropicals del vespre, que mullen els cossos vermells torrats al sol dels càlids matins i els racons i les mil i una cales que la gran illa ens oferí en un curt viatge sempre ben a prop de l’aigua...

A Cidade Maravilhosa

Havia d’arribar el dia, molta és la gent que fins llavors m’havien preguntat per aquesta magnifica ciutat, i moltes eren les associacions que un es fa quan sap que visitarà el Brasil. En el meu cas s’ha fet esperar més del que acostuma a considerar-se normal tenint en compte que visc a São Paulo, la ciutat més important més propera, i el temps que porto fins ara al Brasil.

Totes les coses tenen el seu moment, i crec haver encertat el millor, amb els millors amfitrions i la millor companyia.

Quatre dies a Rio de Janeiro molt complets, quatre dies intensos que han donat per molt, però que com a gran ciutat i bona visita ens deixen el regust de més.

Més postes de sol des del Corcovado o el Pão de Azucar reflectides a la badia de Guanabara, més passejades pel casc antic i els passejos d’Ipanema i Copacabana, més moments vivint l’esperit d’una ciutat que es viu amb un ritme concret que et deixa indiferent o et treu a ballar a tota hora.

Arribar tard i trobar-te la ciutat de nit és una meravella, respirar la forta brisa del mar a la nit és una experiència única característica, viatjar entre el mar i les llums de la ciutat són un record inoblidable. Si puges a veure el Cristo Redentor i està el cel ennuvolat millor, l’experiència de veure’l aparèixer de cop aportant la llum se’t crema a la retina per sempre.

Si São Paulo no té límits perquè no els arribem a veure Rio tampoc, però perquè no els podem identificar gràcies a la fusió d’aquesta preciosa ciutat amb la natura, ara el Parc de Tijuca ara la Lagoa Rodrigo de Freitas la ciutat que fa que les faveles siguin boniques i els somriures més intensos.

El casc antic és preciós, la convivència d’edificis com la Catedral Metropolitana i la seu de Petrobras és única i especial. La biblioteca nacional, els teatres, les obres de Niemeyer...Però com deia aquest ni farien falta. La imatge d’aquelles muntanyes verdes, aquelles roques majestuoses que arriben al mar, i la badia que abraça les illes, el mar, els cariocas i sobretot als nouvinguts, com si fóssim els primers arribats de Portugal.

Stefan Zweig ens diu en el seu llibre “Brasil, país del futur” que “fins i tot aquell a qui el Brasil li ha presentat només una petita part de la seva increïble multiplicitat ha vist la suficient bellesa com per emplenar la resta de la seva vida”.

Esperem poder-ne veure encara més, però per ara estem molt satisfets.

P.D: Un especial agraïment a l’Angela que, fent honor a que ni Paulistanos ni Cariocas, els Brasilers són, com totes les persones del món: o bones o dolentes. Ella va ser del primer grup i ens va collir a casa, sense conèixer-nos, com si fóssim de la seva família. Obrigados e até sempre Cidade Maravilhosa.

A casa do vidro

L’arribada ha estat un autèntic pelegrinatge. L’esforç, d’altra banda, i l’espera, han merescut la pena.

Situada a una rica zona residencial, abans a les afores, ara als suburbis, aquesta casa és un reflex del que van ésser els seus propietaris. El marit, un ric crític d’art que dirigí i fomentar el MASP. La seva dona, la Lina, dissenyadora d’aquest i de la casa que, construïda el 1949, emmagatzemaria gran part de la seva extensa i variada col·lecció d’art que els agradaria tant barrejar: art etrusc al costat d’una chaise-lounge de Le Corbusier i una escultura Bahiana, per citar un exemple.

Una casa avançada al seu temps, dotada de tota sofisticació tecnològica de l’època amb avançats sistemes de construcció associades a la industrialització (finestres, obertures, endolls al terra, banys, cuines, panells Sandwich, etc.).

Una casa oberta a l’exterior, seguint les màximes del moviment modern, preparada per conviure amb una extensa natura que l’arquitecta mateixa plantà i que crea un ambient i una temperatura agradable (tot i que només a l’estiu).

Degut al fort pendent, la casa sobresurt amb un morro que es subjecta amb pilotis. Tot accentuant, així com amb la gran quantitat de zona finestrada, la seva extrema lleugeresa. D’anàlisi funcional no en parlaré més, de llibres que en parlin en tenim molts, les sensacions a vegades poden ser molt subjectives però, a  diferència de la Ville Savoye de Le Corbusier que se’ns apareix com “el nou temple de la modernitat” la casa es deixa entreveure lleugerament dins una gelosia d’espessa i verda Mata Atlàntica que difumina i es fusiona amb una autèntica peça d’arquitectura.

Moltes obres d’art dins una gran obra d’art.

La tornada, un autèntic plaer.

Catalão

Un matí personalment especial. Una manera de començar la setmana amb sentiment, coneixent, i sobretot aprenent, d’on venim.

Avui he conegut al senyor Joel Inglada, arquitecte Català resident a São Paulo i també vice-president del Casal Català de la mateixa ciutat, l’únic al Brasil.

La història del Joel és, però, ben diferent de la majoria de Catalans i Catalanes que han viatjat o emigrat arreu del món. Nascut a Barcelona va venir al Brasil amb quatre anys i les circumstàncies van fer que, tot i créixer com un típic Paulistano, aprengués la nostra llengua a casa. Aquest fet, d’un mèrit considerable i recolzat per la voluntat de no perdre una llengua i una cultura que em remarca com a molt rica, interessant i potent, va fer que el Joel sigui probablement un dels pocs Catalans que parlen el nostre llemosí sense cap mena d’accent. Ni és el que es parla a les meves terres del nord, tampoc és salat,  ni el que parlen a Lleida i s’acosta menys al metropolità de Barcelona.

 Un Català sense accent, possiblement per ser un Català lluny de la terra. “Vosaltres voleu venir i nosaltres volem tornar” em comenta, referint-se a la voluntat  de viatjar més sovint a casa.

Aquesta voluntat el porta a aprofitar el mes que passa a Catalunya per a recopilar la millor informació possible a Internet, un mitjà que pot arribar a ajudar molt la nostra persistència, per així comprar el millor cinema i literatura publicada a casa i així portar-la al casal que regenta juntament amb altres socis per exhibir-la als cinquanta catalans inscrits al casal.

Una tasca que ha anat amb augment, sobretot quan va decidir fer-se càrrec de la institució i llogar el local, fet que oferiria activitats de tota mena (projecció de cinema, organització de concerts de música folklore catalana, col·laboració amb la penya del Barça, emissió de tv3 per satèl·lit, classes de Català certificat, etc.). L’activitat passaria de dos cops per setmana a sis, de diferents locals de reunió a un de fixe, i tot recolzat amb una subvenció que encara arriba de la Generalitat, evidentment ara reduïda a la meitat, per ajudar-la a mantenir-la.

Entre fotografies de l’arquitectura de Gaudí i pintures de Miró i Dalí, regals enviats per el FC Barcelona, la foto de l’expresident Pujol dedicada i  les partitures de Pau Casals, tot això adornat per la parla de la meva llengua sentia una estranya sensació de petita pàtria retrobada, d’estar per uns moments de cop a casa.

El fet segurament no va ser aquest, sinó adonar-me que, a tanta distància, es reconeix amb força la terra que va des del Cap de Creus al Delta de l’Ebre.

Gràcies Joel per la iniciativa, les ganes, i sobretot la força de la teva sega.

Iracema

Iracema, “la verge dels llavis de mel”. Conte d’un dels escriptors més importants de la literatura brasilera, José de Alencar. Una història d’amor entre la índia Tabajara de Cearà, al Nord del Brasil, i el colonitzador portuguès Martim.

Podria semblar una versió antiga de la coneguda Pocahontas però el llibre és més que un romanç per entrevindre’ns llegint. Iracema, anagrama de la paraula Amèrica i Martim, provinent del déu romà de la guerra Mart són també la paràbola perfecta del procés colonitzador del Brasil i l’Amèrica Llatina per part dels europeus.

El narrador ens descriu una Iracema com el més bell element de la naturalesa Brasilera, impossible, ens diu, de no ser admirada.