Ilha do Cardoso

Aquest és un breu relat que m’agradaria explicar amb pocs adjectius i amb més imatges, redactar amb pensaments i sensacions, un viatge de colors, textures i olors. Allà on el mar es fusiona amb el riu, la dolçor amb el salat i el sol més càlid amb la tempesta més inesperada creant un contrast únic.
Deixes Cananeia i els seus habitants per arribar, mitjançant una barca, al petit poblat vora la Praia da Pereirinha, de cop i volta copses ràpidament una fusió de colors i paisatges espectaculars, que et reben fora del temps, com si no hi haguessin hores ni rellotges en la vida dels pocs privilegiats que viuen tot l’any a l’illa, només el sol i els núvols dicten les lleis de l’illa.
Recordo un primer dia on es ponia el sol, en una platja plena de crancs que et saludaven i s’amagaven ràpidament, recordo un dofí nadar 10 metres a prop nostre, recordo la bona gent que ens acollí a casa seva, ja no me’n recordo de les pesades nits infestades de mosquits perquè em col•lapsen encara els colors, les excursions i les textures que van rebre els meus peus, sempre preparats per caminar i entrar en contacte amb un paratge nou per ells, recordo els sopars tant bon punt el sol s’acomiadava de nosaltres.
Recordo també les negres nits i les tempestes, on les paraules entre els éssers humans sempre són més afectuoses a falta d’electricitat i entreteniment, recordo aquestes tempestes com un recordatori que la natura és més forta que nosaltres, però que si la respectem ens dona molt, ens dona el millor.

Recordo el mar en calma, amb un cel amenaçador el dia que marxàvem, un cel més aviat gris, que contrastava amb els colors i les textures que me’n duria per sempre de l’illa. Recordo i recordo...

L’any del drac

Any nou vida nova. És el que solem sentir o comentem. Doncs avui molts xinesos i altres cultures orientals es preparaven per rebre el seu any 4710.
São Paulo, amb la comunitat asiàtica més nombrosa fora d’Orient, no podia passar per alt aquest gran esdeveniment celebrant-lo sense excloure cap mínim detall: fires de menjar i artesania, espectacles al carrer, el barri era una festa. De l’any conill a l’any del drac. I com fa tot el que deixa enrere quelcom per rebre sempre novetats, molts dels xinesos, japonesos,  coreans i altres poblacions dels països més matiners hauran demanat els seus desitjos. Desitjaran els seus canvis.
I aquests canvis em rondaven al cap tornant a casa per les “ruas paulistas”, el fet de tornar a la vella Europa m’havia fet oblidar la quantitat de pobresa que viu i menja del carrer, aquella diferència social que et mostra primer una bella model enmig d’una sessió de fotos en un semàfor a Praça República per colpir-te sense avís amb la imatge d’una persona menjant deixalla.
Desconec els desitjos que rondaran al cap dels milers de paulistes orientals. El que sí conec és el desig que haurien de demanar molts paulistes...Bon any!

P.D: Encara tinc el cap les fotografies del mestre Steve McCurry, quin fotògraf però sobretot quin treball.

Diarios sin motocicleta

“El personaje que escribió estas notas murió al pisar de nuevo tierra argentina, el que las ordena y pule, yo, no soy yo, por lo menos no soy el mismo yo interior. Ese vagar sin rumbo por nuestra “Mayúscula América” me ha cambiado más de lo que creí.”

Paraules d’Ernesto Guevara, ja com a “Che” Guevara.

Paraules que recolzen les expectatives d’un. Paraules que narren experiències personals, des de grans especulacions filosòfiques fins a l’experiència obtinguda al compartir un àpat amb amics. Paraules que no són grans escenes sinó experiències personals, però que potser interessen o identifiquen a algunes persones, a alguns lectors, aquestes són també, les paraules dels meus “Cadernos Paulistas”.

CADERNOS PAULISTAS 2.0

“Devia ser proibido debochar de quem se aventura em língua estrangeira”, paraules del músic i també escriptor Chico Buarque, acabo un llibre amb portuguès a casa just abans d’embarcar-me de nou, i per ara per última vegada, a la meva gran aventura.
Les abraçades són més intenses al tractar-se d’un període més llarg, potser al fer-se petit el retrobament amb la família i els amics, però el cas és que res pot aturar la meva partida. Un sol mediterrani, gairebé primaveral, m’acomiada de Barcelona i m’acompanya a l’avió per així poder contemplar el majestuós Cap de Creus i el Golf de Roses. Un espectacle emocionant si ets dels tocats per la Tramuntana i te’n separes un temps.
Encara amb la sal mediterrània al cap i les úniques imatges nevades que viure aquest any, les dels Alps des de l’avió aterro de nou a Zurich, on un fred colpidor es presenta sense avisar un cop s’obre la porta de l’avió. De nou m’espera un “transfer” molt llarg a la ciutat Suïssa atapeït de pel•lícules, entrepans casolans, lectures i records molt recents.
Embarco de nou a l’aventura, 12 hores d’avió on coneixeré una dona de Vitória (Brasil) amb el seu fill que tornen de Barcelona, ciutat on la mare va estudiar i se’n va enamorar. Camins inversos.
Arribada a Brasil com si fos un més, cua d’estrangeria amb els natius, evidentment més ràpida i comiat amb els meus amics de vol, el nen, per cert, culer.
Una arribada ràpida a casa, una nova casa acollidora, nova gent a qui conèixer, torna l’aventura.


“Just get out and do it, enjoy the ride” (The art of Flight, de  Curt Morgan)