Avui era data
assenyalada al calendari futbolístic al Brasil i en especial a São Paulo,
última jornada del Brasileirão, amb
el Corinthians, un dels tres grans equips de la ciutat juntament amb el SãoPaulo i el Palmeiras, amb clares possibilitats de guanyar el campionat. El
rival, el Palmeiras. Derbi a casa, emoció assegurada.
Tal com era d’esperar
per la trajectòria en la lliga d’enguany el Corinthians s’ha proclamat campió
amb un empat, deixant sense possibilitats el Vasco da Gama de Rio de Janeiro,
la ciutat rival de tota la vida.
Tot i així no ha
estat un dia tant feliç pels seguidors del Timão.
Tampoc pels seguidors del bon futbol, fins i tot els seguidors més idealistes
doncs aquesta matinada ens va deixar Sòcrates, un dels millors jugadors de
futbol Brasilers de la història que va guanyar tres campionats paulistes amb el
Corinthians i va brillar a la canarinha
de la seva època.
No l’ha mort la
cicuta ni ha estat rival de debats amb els sofistes però Sócrates Brasileiro
Sampaio de Souza Vieira de Oliveira va ser més que un jugador de futbol dels
que coneixem ara. El filòsof sobre el camp.
Doctor en
medicina i amb el nom de qui per molts és el filòsof més important de la història
per ser el primer, el més valent, el que donà el primer pas.
I fent honor al
seu nom així va ésser quan, durant la dictadura militar va capitanejar, de la
mateixa manera que ho feia amb la seva estimada canarinha, l’anomenada democràcia
corinthiana. Un experiment rebel i romàntic per un jugador que així s’expressava
al camp, seus eren els penaltys
llençats amb el taló i seva era la selecció que va meravella durant els mundials d’Espanya’82 i Mèxic’85
però que malauradament no va guanyar res. Res dins el terreny de joc.
1981. Dictadura
militar al Brasil i un equip en hores baixes. Sòcrates lidera un moviment
democràtic per reclamar els drets dels jugadors i mostrar transparència en els
actes del club. Les decisions, a sufragi universal on fins i tot els
encarregats del material tenien dret a vot i a veu. Un pas valent en una època
on donar la pròpia opinió i escoltar la del més proper era difícil de veure.
Una primera revolució al terreny de joc per reclamar una democràcia real fora d’aquest.
I això jugant a un gran futbol.
Un futbol
generós, però també rebel i romàntic.
Adéu bon futbol,
però sobretot adéu al filòsof.
Adeus magrão, adeus doutor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada