Crònica del primer viatge fora de SP, comprès del 3 al 7 de setembre. Hi ha
vida, i molta, lluny del formigó.
3 de Setembre
El viatge tindria inicialment una entrada cinematogràfica, amb
l’espectacular enlairament de l’avió des de l’aeroport de Congonhas, aeroport urbà situat al mig de la
ciutat. Una mostra de l’ofegament urbanístic que São Paulo ha desenvolupat al
llarg de la seva història. Tot i la seva impressionant ubicació, els problemes
que genera el tenir un aeroport al mig d’un teixit residencial i els seus
accidents passats han provocat un pla que n’abolirà i traspassarà el seu ús.
De la massa grisa Paulista al paisatge torrat de Minas Gerais, arribada
sota el sol ponent de la tarda a l’aeroport Tancredo Neves, situat a una hora
amb autobús de la capital de Minas: Belo Horizonte. El recorregut fins la
ciutat començava a pinzellar mostres del paisatge Miner, uns cromatismes que
encara ara els relaciono amb les torrades sabanes africanes que he vist en
milers de documentals.
D’aquest primer dia m’emportaré sempre dos consells apresos durant la
infructuosa reunió a l’hostal amb els 16 viatgers que intentaríem explorar
junts: És pràcticament impossible moure’ns junts sense abolir opinions/recomanacions
personals modificant la ruta i, l’esperit brasiler, l’esperit de no planificar
tant la vida, és el que s’ha d’assumir alhora de conèixer aquest meravellós
país.
No vam aconseguir visitar la zona d’oci nocturn, Savassi, de nit junts. Havíem après la lliçó i
l’endemà seria un altre dia.
4 de Setembre
El següent dia la vida em volia ensenyar que pel fet d’haver après una
lliçó el dia anterior, l’endemà podríem trobar una nova adversitat. Burocràcia.
Un matí sencer perdut per culpa de les empreses de lloguer de cotxes que no
vull especificar. El fet és que no ens quedaríem de braços plegats, agafaríem
un taxi directes a l’estació d’autobusos, i és que el camí més lent seria el
més fàcil, i ràpid.
Esperant el transport em sabia greu haver perdut el temps, quan estàs en un
país que et dona tant a cada instant un no vol perdre el temps. És en aquest
precís instant quan, de sobte, un també se n’adona que el simple fet de
moure’s, el simple fet de viure i fer un nou pas forma part d’aquest viatge, un
viatge on només es pot avançar.
Les carreteres al Brasil són molt precàries, generalment es resumeixen en
una fina tela d’asfalt escampada per sobre del terreny que fa que el viatge
sigui tota una experiència que alguns pot ser una mica perillosa... “Este é o
Brasil”
Entre llibres, capbussades i senyores amb rosari arribem, després de dues
hores de trajecte i una puntualitat impecable a Ouro Preto, l’antiga capital
colonial de Minas Gerais, la “vila Rica” del pintor Aleijadinho. Senyores i
senyors, entre pols daurada i menjar miner comença aquí el veritable viatge.
L’arrivada a Ouro Preto, a través d’un camí empedrat que em va despertar
del son del viatge és un dels records més vius que tinc ara. El record d’una
ciutat que es copsa com un poble amagat dins una vall, amb un creixement
històric inversemblant. Des de dalt les muntanyes fins abaix. De fàcil accés a
peu, és poden visitar tots els seus monuments, la majoria temples religiosos,
amb una sola tarda. Això sí, ben provistos d’un bon plat de menjar Miner:
variat, ric i també barat.
L’aroma que se’n respira, al seva llum (tant de tarda com de nit) i la seva
arquitectura colonial barrejada amb alguna obra com l’hotel d’O. Niemeyer en
fan un lloc preciós. Un lloc de calma i pau, idel per a fer una pausa en el
viatge. Sopariem sota les estrelles, molt abundants aquella nit, on
contel·lacions com la del Fènix, que no podem veure a casa, ens feien
companyia. Més tard pendriem unes copes de Cachaça daurada, molt bona i
diferent de la que ens arriva a nosaltres, i dormiríem a una república
d’estudiants (concretament al terra d’una cuina) fins les cinc de la matinada,
hora d’agafar un bus que ens portaria a Belo Horizonte de nou, per després
visitar la Serra do Cipó. No hi ha temps per perdre, i la sortida del sol des
d’Ouro Preto ens en donava la raó. Més daurat que mai.
5 de Setembre
Agafem puntuals un altre autobús que, durant més de tres hores de viatge
efectuant una pausa a un poble de carretera amb molt caràcter de lloc de pas,
ens descobrirà els paisatges de la nova destinació: La Serra do Cipó. Paisatges secs de sorra vermella i pols en
contraposició amb les zones properes a
les Cachoeiras (cascades) , masses
denses de vegetació fosca i espessa.
Una petita mostra de la fauna autòctona ens donà la benvinguda:
llangardaixos d’una mida que mai havia vist (uns 40 cm de llargada) i ruscs d’abelles
de la mida d’una bústia de correus...
Tot i les altes temperatures, la calor seca de la zona era suportable a les
zones d’ombra i els interiors dels boscs. Zones on ens paràvem a descansar i
debatre a quin càmping passar la nit. La decisió final: Una Pousada, concretament la Pousada Canto Feliz. A prop, el parc
natural que visitaríem durant tot el dia, ens banyaríem a les seves cachoeiras prenent Cachaça local i veuríem pondre’s el sol. Més tard remataríem el dia
amb un senzill sopar a base de carn de vedella i mandioca (un tubercle). Amb
aquests ingredients es prepara l’Escondinha,
una mena de puré de mandioca barrejada amb la carn.
Per rematar el dia i pair el sofà una mica de repòs a les magnífiques hamaques
de la nostre pousada i a dormir d’hora
no per gust sinó perquè el cos ho demanava. Ens endúiem la sensació de començar
a conèixer un país que ens obria les portes d’una manera molt agradable.
Tal com marcava
la pauta desenfrenada del viatge, a les 7:30 del matí teníem el veí de la pousada esperant-nos amb dos passatgers
més dins el cotxe, transformat durant un temps amb taxi il·legal, que ens
portaria de nou a Belo Horizonte.
Tant ràpid va ser
el trajecte que sense adonarme’n m’estaba embarcant direcció a un dels llocs
més interessants del viatge, el parc d’Inhotim. Paisatgísticament dissenyat per
l’arquitecte Burle Marx, reuneix obres d’art contemporàni en una seqüencia de
jardins i galeries molt interessants ocupant una gran extensió de terreny molt
cuidada a nivell arquitectònic i paisatgístic.
El dia va ser
molt cansat però no va impedir que visitéssim de nit, un cop arribats a Belo
Horizonte, el parc de Pampulha, prop dels estadis Mineirinho i Mineirão, d’estructura
molt interessant, així com les primeres obres d’O. Niemeyer: l’esglèsia de São Francisco de Assis, la Casa do Baile, el Yate Clube de Pampulha i el Museu
de Arte.
La tornada a
casa, degut al pèssim transport públic que hi ha a tot el país, amb una
furgoneta que feia d’autobús a un preu més car però molt modest. Un país amb
moltes cares diferents que lluiten per guanyar-se la vida.
7 de Setembre
Els horaris dels
vols ens obliguen a llevar-nos d’hora, visitar ràpidament la policromia del
mercat municipal i la seva varietat de productes i contemplar la desfilada
militar del dia de la independència del Brasil. I quina devoció i amor sent la
gent pel seu país, i pot corejar el seu nom amb la veu alta i sense fer mal a
ningú...
Escric aquestes
línies a partir de quatre frases amb brut escrites al meu quadern en els llocs
i sobre els suports més inversemblants recordant un viatge que sempre tindrà
uns colors molt torrats i daurats, un viatge que em recorda que el meu estiu va
acabar, i aquí aviat en comença un de nou.
Un mes aquí i
tant per explicar i tant per agrair, gràcies pares, principals mecenes del
viatge i gràcies avi, font de tota curiositat adquirida al llarg del temps.
