No sol passar entre els que ens trobem lluny de casa però molta gent del Brasil sovint empregunta el perquè de tot aquesta experiència. Va més enllà dels estudis,conèixer gent nova, realitzar viatges, diversió...D’on prové aquest esperitcaracterístic que té cadascú?
El títol d’aquestcapítol no es refereix a mi, però pot servir de base del que segueix essent pera mi un mirall i un referent a la vida: el meu avi. Encara ara puc recordar elmoment i el lloc quan el meu pare em va explicar aquest detall que dona entradaa aquest relat i se m’ha tatuat al cor. Ell ja va trepitjar Amèrica Llatina,també ho va fer sol, però evidentment amb unes condicions molt diferents a lesmeves. Va haver de caminar, més aviat saltar, saltar molt i saltar ben alt, perarribar-hi...
Aquesta històrias’iniciaria a Baro, al Pallars Sobirà dels anys 30.En unes condicions molt mésdifícils que a la ciutat, neix un dels quatre germans de la famíliaGorgorió. Com si ens remetéssim a una no tant llunyana edat mitjana, el gran a estudiareconomia a la capital, les germanes, una mestra i l’altre comerciant i ell, el barómés petit de tots es quedaria a casa a fer-se’n càrrec. Els seus inicisestarien lligats a la vida de pagès.
No puc escriureaquí quin era el motiu real per marxar. Quin era el seu esperit. Un càncer genstardi, egoistament massa d’hora se’l va emportar. I no em penedeixo de no haveraprofitat bé el temps al seu costat perquè tot i així, tant sols recordant laseva mirada, puc reconèixer que a aquest esperit l’acompanyava una grancuriositat.
I és així quequan era nen s’aixecava pel matí trist recordant aquell somni que per un momentli donava unes cames poderoses i grans per poder saltar, muntanya a muntanya ,i descobrir què hi havia més enllà. No volia abandonar el poble que sempre vaestimar, senzillament volia formar-se, que la vida fos justa també amb ell,saciar els seus ulls curiosos per després tornar essent l’home que volia ser.
I així va ser.
Per desgràcia nopuc reviure aquest llarg camí amb ell al meu costat, però puc recordar iimaginar un adolescent que arriba a Barcelona per formar-se, sempre li haviaagradat construir, i fins la seva mort va ser un as de les manualitats. Enespecial la fusta, tant propera en la seva vida.
Enginyer,arquitecte, era el que li hauria agradat més. No podia ser però això norepresentava una barrera, era tant sols la primera proba de moltes. I lesbarreres per ell significaven tanques, tanques que com a bon saltador vasuperar.
Es va formar coma topògraf, del qual en tinc un record preciós: el seu compàs. Un compàs cromatexcel·lent, ni quaranta anys després n’he vist de millors, el mateix model Suísque regalaria al seu fill anys més tard amb un estoig immaculat amb tots elsseus possibles accessoris. Ell però no en va tenir, perquè se’l va comprar perparts; però va tenir compàs, i va tenir el que va voler, el que es mereixia.
La història delcompàs i la seva gran força de voluntat ve succeïda per molta suor i treballarreu de Catalunya, Espanya i fins i tot més enllà. No entraré en dates, ni enobres ni vull fer aparèixer més noms. Només em quedaré amb una foto que tambétinc a la retina de cada ull, uns ulls que volen i intenten ser com els seus.Una imatge on se’l veu exercint com a cap d’obra. En aquella fotografia enblanc i negre se’l pot observar, a dins del canal, compartint la brutícia i lasuor dels que aquella calorosa tarda seguien les seves ordres.
Els temps no canvien,tampoc les persones, el problema és que d’aquest tipus en tenim massa poques ila història agafa un final agre si acaba massa aviat.
És per això queintento obrir els ulls al màxim i aprofitar i gaudir cada moment amb agraïment.A vegades, però, certs motius impedeixen veure la barrera i em quedo estancatun temps. Tot i així, me’n recordo sempre d’agafar una mica d’embranzida ipreparar-me, si cal de nou, per a saltar...
