diumenge, 11 de desembre del 2011

FI DE LA CARA A


Avui me’n torno a casa. Fi de la primera part de l’aventura. Quants paisatges se’m passen pel cap, quantes persones, quantes converses. Tant après que tinc tant a aprendre encara...

Just avui he acabat de llegir Cien años de soledad, però que n’haig de dir jo, que no s’hagi dit de la vida de Gabriel García Márquez? L’escriptor colombià que va passar part de la seva vida a Barcelona, com així feu el també genial Roberto Bolaño, que passà part de la seva vida a la meva estimada Girona. A tots aquests, i als Borges, Carpentier, Vargas Llosa, Cortázar, i tots els pendents de llegir, descobrir i gaudir...Gràcies i visca Llatinoamèrica!



P.D: I com ja havia avançat a les primeres entrades del bloc, tenim un nom, el sap tothom, i el sap tothom perquè ens ho hem guanyat a base d’esforç i treball, visca...i visca!

dijous, 8 de desembre del 2011

Contrate um estagiário


Aprofitant que recentment he emparaulat les pràctiques en un despatx per el semestre vinent aprofito per resumir una carta penjada a les parets de la universitat, amb data de 28 de gener del 2011 titulada “Contrate um estagiário – o sub-emprego na arquitectura”. Paraules molt certes i també dures...
“Os arquitetos paulistas estão envolvidos na salvação das cidades e do mundo. Criam Escolas, falam em jornais e revistes e se posicionam enfaticamente sobre a barbárie dos grandes centros urbanos. Talvez preocupados demais com grandes e importantes coisas da humanidade, preocupados com a revolução, se esquecem de serem justos com aqueles que convivem todos os dias”
Aquest és l’encapçalament que posa de manifest la realitat que viu l’estudiant d’arquitectura a São Paulo, la defensa del paper de “l’estagiário” de sou miserable que és present en gran part dels despatxos.
La carta, escrita per un alumne de l’escola com a síntesi de les converses amb amics i companys descriu aquesta practica comú dels estudiants, la col·laboració en despatxos d’arquitectura des d’un punt crític: la destrucció interna del mercat del futur d’un país amb necessitat d’un bon futur.
I la major part dels culpables acostumen a ser els grans arquitectes, normalment professors de l’escola pública i la nostra, pagant sous miserables a gent amb estudis de gran dedicació (equiparables o inferiors als conserges d’edificis) i aprofitant la gran demanda provinent de les universitats.
Una demanda que acostuma a contenir estudiants amb ganes d’aprendre però estudiants amb la necessitat de subsistir i pagar-se els estudis. Un fet que, tenint en compte la reducció d’hores lliures per a la dedicació a l’estudi, que sol ser alta, es converteix en un gran sacrifici que jo he pogut conèixer de primera mà i comporta catalogar en alguns casos la nostra professió d’elitista. Una comparació espantosa mirant de reüll a Europa.
I tornant de nou a Europa ens trobem un cas que ja és freqüent al nostre país: l’aportació de la nostra feina en àrees de gran responsabilitat dins un projecte no es valora fins al punt de no figurar en molts dels projectes produïts per un despatx (ni amb lletra petita que diríem). La substitució en molts casos de la figura de l’arquitecte per part d’un estudiant sense la pertinent valoració per un treballador que fa molt més que triar les rajoles d’una sala de bany.
Es diu que és l’estudiant del Brasil el que no se li dona veu, el que protesta per un millor futur del país, per el seu futur, i no rep ni dues línies als diaris locals. I això que el futur és demà...

dimarts, 6 de desembre del 2011

Realisme Capitalista


Com a bon amant de l’art el fet de viure gran part de l’any estudiant a Barcelona em permet gaudir de les exposicions que es van succeint al llarg dels anys en els museus més importants de la ciutat. Barcelona, a vegades més preparada però no tant preocupada per aquestes exposicions que es disputen les grans capitals d’Europa és una font que brolla cultura amb una intensitat que, aprofitada, sempre és molt beneficiosa.
I interessant. És per això que una de les preocupacions alhora de venir a  São Paulo era aquesta, el nivell cultural serà el mateix? Doncs, com a canvi tant radical que implica aquests contrast de ciutats i cultures és diferent. Diferent en intensitat, però no amb qualitat. I és que amb 3 mesos he vist 3 exposicions de l’Olafur Eliasson i una de Damien Hirst, pilars per entendre el que es mou ara mateix en el panorama artístic. Una dada xocant i cruel si la comparo amb la Barcelona que tant m’ha ensenyat i encara m’ha d’ensenyar...
L’entrada però es decanta vers un altre tema, concretament el tema que em vaig trobar al retrobar-me de nou amb el MASP amb l’exposició sobre Sigmar Polke i el seu “realisme capitalista”. Els seus quadres “pop-art” ve mereixerien una entrada però és el concepte que encapçala aquesta entrada el que no em va deixar indiferent.
Nascut el febrer de 1941  a Oels, Polònia, on la seva infantesa estarà marcada per les seqüeles de la segona guerra mundial i la guerra freda. Del 61 al 67 la seva vida canvia quan estudia a l’acadèmia d’art de Düsseldorf amb professors de la talla de Karl Otto Götz, Gerhard Hoehme i Joseph Beuys.
És el 1963 però quan funda, juntament amb els pintors Gerhard Richter i Lueg l’anomenat “realisme capitalista”.
Tendència pictòrica dins el “pop-art”, un “anti estil” pictòric que es basava en lleis i llenguatges publicitaris que expressaven irònicament la doctrina del capitalisme occidental i la seva relació amb la societat del consum.
Mitjançant elements de la pintura moderna barrejats amb els de la cultura de masses i amb l’ajuda del llenguatge publicitari fruit dels mitjans de comunicació Polke creà obres amb materials diversos, deixant de banda l’anhelat i tant comentat “estil” per arribar a desenvolupar obres que canviaven de color al exposar-se a la contaminació mediambiental.
Sigmar Polke no pintava sopes de llauna, pintava la crítica de pintar sopes de llauna, i feia molts bons quadres.  

dilluns, 5 de desembre del 2011

Caramelo


Aquest és el nom que rep el pati de la facultat d’arquitectura pública de São Paulo, la FAU, pertanyent al campus universitari de La USP.
Avui m’agradaria parlar precisament de la seva antiga publicació: la revista Caramelo, i és que com a publicació, tant pel seu format com pel seu contingut presenta una de les revistes més interessants d’arquitectura que he pogut llegir. Essent de les primeres revistes d’arquitectura del Brasil, amb una forta vessant artística, la revista Caramelo té una trajectòria combativa.
L’espai social de la ciutat, la remodelació urbana i la transformació de la pròpia facultat i el seu ensenyament han esdevingut temes recurrents. Un dels exemples és un número especial dedicat a La Maharishi SP Tower, on un ampli anàlisi i nombroses entrevistes lluitaven per a la no realització del projecte. Un gran descobriment a la biblioteca de l’escola.


diumenge, 4 de desembre del 2011

O Doutor


Avui era data assenyalada al calendari futbolístic al Brasil i en especial a São Paulo, última jornada del Brasileirão, amb el Corinthians, un dels tres grans equips de la ciutat juntament amb el SãoPaulo i el Palmeiras, amb clares possibilitats de guanyar el campionat. El rival, el Palmeiras. Derbi a casa, emoció assegurada.
Tal com era d’esperar per la trajectòria en la lliga d’enguany el Corinthians s’ha proclamat campió amb un empat, deixant sense possibilitats el Vasco da Gama de Rio de Janeiro, la ciutat rival de tota la vida.
Tot i així no ha estat un dia tant feliç pels seguidors del Timão. Tampoc pels seguidors del bon futbol, fins i tot els seguidors més idealistes doncs aquesta matinada ens va deixar Sòcrates, un dels millors jugadors de futbol Brasilers de la història que va guanyar tres campionats paulistes amb el Corinthians i va brillar a la canarinha de la seva època.
No l’ha mort la cicuta ni ha estat rival de debats amb els sofistes però Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira va ser més que un jugador de futbol dels que coneixem ara. El filòsof sobre el camp.
Doctor en medicina i amb el nom de qui per molts és el filòsof més important de la història per ser el primer, el més valent, el que donà el primer pas.
I fent honor al seu nom així va ésser quan, durant la dictadura militar va capitanejar, de la mateixa manera que ho feia amb la seva estimada canarinha, l’anomenada democràcia corinthiana. Un experiment rebel i romàntic per un jugador que així s’expressava al camp, seus eren els penaltys llençats amb el taló i seva era la selecció que va meravella  durant els mundials d’Espanya’82 i Mèxic’85 però que malauradament no va guanyar res. Res dins el terreny de joc.
1981. Dictadura militar al Brasil i un equip en hores baixes. Sòcrates lidera un moviment democràtic per reclamar els drets dels jugadors i mostrar transparència en els actes del club. Les decisions, a sufragi universal on fins i tot els encarregats del material tenien dret a vot i a veu. Un pas valent en una època on donar la pròpia opinió i escoltar la del més proper era difícil de veure. Una primera revolució al terreny de joc per reclamar una democràcia real fora d’aquest. I això jugant a un gran futbol.
Un futbol generós, però també rebel i romàntic.
Adéu bon futbol, però sobretot adéu al filòsof. 

Adeus magrão, adeus doutor.

dimecres, 30 de novembre del 2011

El nen que somiava que saltava les muntanyes


No sol passar entre els que ens trobem lluny de casa però molta gent del Brasil sovint empregunta el perquè de tot aquesta experiència. Va més enllà dels estudis,conèixer gent nova, realitzar viatges, diversió...D’on prové aquest esperitcaracterístic que té cadascú?
El títol d’aquestcapítol no es refereix a mi, però pot servir de base del que segueix essent pera mi un mirall i un referent a la vida: el meu avi. Encara ara puc recordar elmoment i el lloc quan el meu pare em va explicar aquest detall que dona entradaa aquest relat i se m’ha tatuat al cor. Ell ja va trepitjar Amèrica Llatina,també ho va fer sol, però evidentment amb unes condicions molt diferents a lesmeves. Va haver de caminar, més aviat saltar, saltar molt i saltar ben alt, perarribar-hi...

Aquesta històrias’iniciaria a Baro, al Pallars Sobirà dels anys 30.En unes condicions molt mésdifícils que a la ciutat, neix un dels quatre germans de la famíliaGorgorió. Com si ens remetéssim a una no tant llunyana edat mitjana, el gran a estudiareconomia a la capital, les germanes, una mestra i l’altre comerciant i ell, el barómés petit de tots es quedaria a casa a fer-se’n càrrec. Els seus inicisestarien lligats a la vida de pagès.
No puc escriureaquí quin era el motiu real per marxar. Quin era el seu esperit. Un càncer genstardi, egoistament massa d’hora se’l va emportar. I no em penedeixo de no haveraprofitat bé el temps al seu costat perquè tot i així, tant sols recordant laseva mirada, puc reconèixer que a aquest esperit l’acompanyava una grancuriositat.
I és així quequan era nen s’aixecava pel matí trist recordant aquell somni que per un momentli donava unes cames poderoses i grans per poder saltar, muntanya a muntanya ,i descobrir què hi havia més enllà. No volia abandonar el poble que sempre vaestimar, senzillament volia formar-se, que la vida fos justa també amb ell,saciar els seus ulls curiosos per després tornar essent l’home que volia ser.
I així va ser.
Per desgràcia nopuc reviure aquest llarg camí amb ell al meu costat, però puc recordar iimaginar un adolescent que arriba a Barcelona per formar-se, sempre li haviaagradat construir, i fins la seva mort va ser un as de les manualitats. Enespecial la fusta, tant propera en la seva vida.
Enginyer,arquitecte, era el que li hauria agradat més. No podia ser però això norepresentava una barrera, era tant sols la primera proba de moltes. I lesbarreres per ell significaven tanques, tanques que com a bon saltador vasuperar.
Es va formar coma topògraf, del qual en tinc un record preciós: el seu compàs. Un compàs cromatexcel·lent, ni quaranta anys després n’he vist de millors, el mateix model Suísque regalaria al seu fill anys més tard amb un estoig immaculat amb tots elsseus possibles accessoris. Ell però no en va tenir, perquè se’l va comprar perparts; però va tenir compàs, i va tenir el que va voler, el que es mereixia.
La història delcompàs i la seva gran força de voluntat ve succeïda per molta suor i treballarreu de Catalunya, Espanya i fins i tot més enllà. No entraré en dates, ni enobres ni vull fer aparèixer més noms. Només em quedaré amb una foto que tambétinc a la retina de cada ull, uns ulls que volen i intenten ser com els seus.Una imatge on se’l veu exercint com a cap d’obra. En aquella fotografia enblanc i negre se’l pot observar, a dins del canal, compartint la brutícia i lasuor dels que aquella calorosa tarda seguien les seves ordres.
Els temps no canvien,tampoc les persones, el problema és que d’aquest tipus en tenim massa poques ila història agafa un final agre si acaba massa aviat.
És per això queintento obrir els ulls al màxim i aprofitar i gaudir cada moment amb agraïment.A vegades, però, certs motius impedeixen veure la barrera i em quedo estancatun temps. Tot i així, me’n recordo sempre d’agafar una mica d’embranzida ipreparar-me, si cal de nou, per a saltar...

A la memòria de Lluís Gorgorió Bochaca

https://www.youtube.com/watch?v=hjpF8ukSrvk

dimarts, 29 de novembre del 2011

Learning from São Paulo


Tornant de l’escola i aprofitant les hores mortes d’autobús he acabat el llibre “Learningfrom Las Vegas” de Robert Venturi, Denise Scott Brown i Steven Izenour. De tornada de la facultat d’arquitectura i sobre quatre rodes, immillorable situació per finalitzar aquest llibre.
El llibre, basat en un treball d’investigació dels tres autors i tretze estudiants realitzat a la YaleSchool of Art andArchitecture l’Octubre de 1968 tracta temes entorn una ciutat amb un caràcter molt marcat i que urbanísticament s’enfoca des del punt de vista del cotxe i la congestió de masses consumidores.
Tot i aquest pilar que suspesa el llibre basat en la dualitat cartell-automòbil vull introduir un tema que a Las Vegas és una realitat i a São Paulo, com a capital llatinoamericana amb fort creixement i gran influència dels Estats Units, també.

Del lleig i l’ordinari:

“L’arquitectura és la decoració de la construcció”
John Ruskin

El lleig i l’ordinari com a símbol i estil. 
 Una detall tan simple i comú com una finestra es pot crear o pensar per a complir la seva funció més abstracta, modular els rajos de llum, però sempre aquest discurs sol acompanyar-se de criteris subjectius que un arquitecte incorpora a partir de les seves “imatges de finestres” i les que a partir d’aquestes bases pot arribar a dissenyar i construir. Tot això forma part de l’anomenada “arquitectura del significat”, més forta amb contingut teòric que la d’expressió.
Aquesta arquitectura inclou significats denotatius que deriven dels seus elements d’expressió més familiars. És a dir, significats més o menys concrets a partir d’una explicació passada (en el cas de Las Vegas i São Paulo una arquitectura de carretera i de façana decorativa, de rètols publicitaris). De símbols expressius i abstraccions abstractes.
Tot això aporta també una arquitectura rica. Rica però allunyada de l’arquitectura més convencional de períodes històrics més marcada a Europa. Rica però lletja. Lletja i ordinària.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Una cara qualsevol


Una cara qualsevol, d’una persona qualsevol. Pinta les persones que segons ell: “vejo nas ruas”. I és així, en una rua qualsevol, em vaig trobar una cara qualsevol que em va portar fins al nom de Vhils.

Vhils, alter-ego d’Alexandre Farto, és un artista de Lisboa de la generació de Banksy i sota el mecenatge del galerista anglès Steve Lazarides amb obres repartides arreu del món, entre elles São Paulo.
Artista de l’efímer amb un passat que es perd entre el graffiti més reivindicatiu i social però també un vandalisme poètic, gairebé ideològic, i la convivència amb els barris més humils. La seva obra és coneguda i característica pel seu suport: el mur (que tant ens agrada als que ens vinculem al món de l’arquitectura) i el seu procés creatiu: l’ús d’àcid i aigua per formar erosions intencionades per tal de representar en aquest format sòlid i dur imatges facials anònimes que ens observem amb una mirada fixa, de pedra.

I llavors, quin és el següent pas? Enderrocar edificis.

PROJETO IMÓVEL

L’edifici Copan, el projecte d’Unité d’Habitation particular de l’arquitecte Oscar Niemeyer, ubicat al centre neuràlgic de la ciutat, i comentat breument en diverses entrades del blog rep avui una exposició col•lectiva anomenada Projeto Imóvel on artistes de la ciutat, el Brasil i arreu del món (entre ells trobem algun alumne de la facultat).
La mostra, a part d’exposar les obres particulars de cada artista, pretén potenciar un antic local abandonat de l’edifici, un espai que guarda molt potencial però en desús des de fa molt temps. L’art com a forma de ressuscitar l’arquitectura, millor dit la bona arquitectura.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Lelé + Herzog + Nonabia


Conferència Arq.Futuro o com sempre la recordaré: El llapis contra el paper.

João Filgueiras Lima (Lelé)

Rio de Janeiro. 79 anys. Una conferència sense pressa, tampoc pausada. D’obra senzilla però alhora molt interessant, estretament vinculada amb els equipaments socials (especialment hospitals) a base d’una arquitectura prefabricada que treballa amb formigó i acer i dissenya el procés de muntatge i fins  i tot el mobiliari, el tot en un. Senzill, però complexament pensat.
La persona, senzilla, culta i humil. De posat relaxat i tranquil. La persona que ha gaudit la vida i l’arquitecte que ha acceptat la seva formació (deixeble d’O. Niemeyer) i la seva cultura coma  diferent de la europea. El seu missatge als estudiants d’arquitectura: “l’arquitectura com a procés creatiu i constructiu i no com a resultat final, com a imatge, producte o marca”.

Jacques Herzog 

Basilea. 61 anys. Conferència elegant i estructurada. Amb un suport digital impecable. De publicació, tot calculat meticulosament, tot pensat per a sorprendre. La base teòrica borrosa, rebuscada, excessiva. El render impactant. Tot i així, enriquidor, que és el que compta.
La persona, excessivament freda, tancada, amb una cuirassa que es pal·liava a través de respostes tancades quan la base teòrica ho recolzava però obertes quan propinaven un debat massa complex. La visió europea, culta i refinada, potser des del meu punt de vista, a cavall entre els dos continents: arrogant. De totes maneres estem parlant d’un deixeble d’Aldo Rossi i sigui com sigui és important escoltar.

“9a Bienal Internacional De Arquitetura De São Paulo”

“Aquest any és massa fluixa” em comentava un amic que n’ha vist unes quantes com per a tenir un judici clar. De totes maneres sortia d’una conferència d’arquitectura de gairebé3 hores i el meu cervell estava preparat per seleccionar el més important i interessant des del seu propi punt de vista en una exposició massa curta per celebrar-se cada dos anys.
Projectes de tot Sud Amèrica per analitzar i comparar amb els de més al nord d’Europa, dos potències emergents molt interessants barrejats amb intervencions urbanes que qüestionen els problemes de la ciutat contemporània de les quals em quedo amb una basada amb pintar “passos de vianants falsos” amb pintura blanca i rodet per tal de facilitar el pas de la gent en carrers impossibles pel fort i ràpid transit rodat, ergo São Paulo. També em quedo amb el projecte Cidades para pessoas, fruit de l’experiència de conviure en poc temps a diferents ciutats del món i les seves respectives conclusions.
“Less is nothing” diríem...

 


dissabte, 19 de novembre del 2011

Mitgeres


Un altre cop el 2%.
Aquest cop en forma d’actes culturals i musicals expandits per la ciutat. De com una ciutat tant gran et pot oferir un via d’evasió per unes hores de la feina. De com pots trobar un concert gratuït d’un conegut grup d’Indie que emplenaria sales senceres a Barcelona al mig del carrer i gaudir-lo sense multituds. I de com el mateix carrer es converteix en un escenari per a projeccions de videoart a través de les seves mitgeres.
I jo al vell mig, atrapat entre aquest número malèfic i les mitgeres. Mitgeres de ritme i colors.


dimarts, 15 de novembre del 2011

São Sebastião - Ilhabela


La dualitat del viatge. El viatge d’estudis i aprenentatge d’arquitectura (projecte a São Sebastião) i el de descobriment del paisatge i un mateix (Ilhabela, a 15 minuts amb ferry de  São Sebastião).


São Sebastião

M’agradaria parlar més del continent i no tant del contingut. Dins la gran quantitat de canvis que m’he trobat durant el curs el més significatiu és el de l’assignatura d’E.V. (Estudio Vertical), en el qual alumnes de segon, tercer i quart curs treballen amb grup un projecte (en aquest cas el poble de São Sebastião). D’estil colonial però engolit per la companyia petrolera Petrobras São Sebastião es troba al litoral Paulista, situat entre Santos i Rio De Janeiro i protegit per un escull natural que és alhora un reclam turístic important: l’illa d’Ilhabela. L’objectiu del treball, de clar vessant urbanística és arribar, com tots els projectes d’arquitectura, a una solució a escala urbana i social de millora en un context força complex. El projecte es tracta tres sessions per setmana de dues hores cada dia, essent el debat i la utopia entre alumnes i professors molt constant i enriquidora (tot i que a vegades el seu excés pot comportar a projectes massa precipitats i il·lusionistes). En aquests moments el tenim repartit en tres fases: el nou pla urbanístic, l’arquitectura d’integració i diàleg entre la nova ciutat, els tancs de petroli i l’antiga ciutat i finalment el port. Aquesta és la part que em toca a mi i que us mostro: un port que treballa el front marítim recuperant-lo de cara a la nova ciutat i que segrega usos i espais fins a esdevenir el futur projecte de port comercial que està actualment en vigor. Salvar a l’aula un cas insalvable. Tot i així, i com moltes coses, de tot se n’aprèn.



Ilhabela

Pensava que no tornaria mai més a São Sebastião, és un poble que no em crida gens l’atenció, potser perquè el treballo tres dies per setmana o potser perquè l’efecte Petrobras és molt fort i realment tenyeix de gris una antiga vila de pescadors. El cas es que hi vaig tornar, acompanyats de dos amics, per realitzar una excursió de tres dies que esdevindria genial i plena d’emocions. Això sí, aquest cop travessaríem amb ferri direcció Ilhabela.
Nosaltres a peu i la majoria dins grans cotxes, dels més luxosos que havia vist (en quantitat) des que vaig arribar al Brasil, un presagi del que ens esperaria. Ells dormirien amb cases davant el mar, nosaltres sota la pluja i les estrelles, només interromputs per la tenda, sobre terreny de ningú. Ells menjarien el millor marisc però nosaltres gaudiríem com mai un arròs sense sal bullit amb aigua de les cascades i amb l’ajuda d’un fogonet i la a companyia de l’amistat i la natura. Tot es percep idíl·lic però sempre hi ha moments difícils, com travessar un riu sense mullar-se i patir una forta pluja tropical de més de dues hores sense cobert i amb la pressa d’arribar a destí abans que es pongués el sol.
El destí: Praia de Bonete, el patiment: merescut, l’experiència: immillorable. Aquella nit dormiríem amb més pluja però menys patiment, escoltaríem les cordes d’una guitarra acompanyant música francesa, castellana, anglesa i brasilera i dormiríem molt, molt malament, però alhora tant, tant bé.
El següent matí, al llevar-me i obrir els ulls em van venir de sobte unes paraules al cap d’Arthur Rimbaud que es referien a l’eternitat: La barreja entre el mar i el cel. Aquella fina línia d’horitzó ens saludava tot mostrant un paisatge preciós. Dels més bonics que he vist a la meva vida, amb un record molt fort, encara present. La tornada amb canoa encara tenia aquella barreja estranya de colors al cap que ni els esquitxos de l’aigua salada als ulls ni el pesat viatge de tornada ni fins i tot la inflamació als peus causada per milers de picades van torbar ni un moment.
Dies més tard, tot narrant el viatge és encara molt fàcil recordar aquelles imatges. Només en puc donar un croquis ràpid i tardi. No en tinc cap fotografia (una vegada em van dir que els millors records queden al cor) i se que tornaré perquè, aquell matí de dilluns 14 de novembre a Praia de Bonete vaig veure l’eternitat...