Fi de la cara B

Encara recordo la tornada a São Paulo, amb la tranquilitat de qui torna a un lloc conegut i se’n riu de la primera vegada que va trepitjar aquella terra que ara camina amb firmesa i abans ho feia amb massa por i excessiu respecte.

Massa preocupat com per a poder gaudir del seu entorn, d’unes emocions que m’ha anat emplenant l’ànima i purificant l’esperit. Conèixer un pais tant màgic com el Brasil des de la vessant més turística i també la més exòtica, amagada i familiar han obert milers de fronts i debats personals que han col·lapsat dins meu oferint una gama de colors i matissos traduïts en una sola paraula: aprenentatge.

He menjat amb els més rics i també he compartit el plat amb els més pobres, s’he m’ha regirat el cor veient homes menjat de la brossa i gent visitant amb helicòpter la seva platja privada. Tot i així, en els llocs més amagats i de la companyia de bons amics o un gran llibre els meus ulls s’han obert una mica més i l’esperanca de que tot pot millorar encara la tinc present i la sento amb forca.

Experiència i coneixement és del que més m’enduc d’aquest llarg camí, així com l’amor d’una gent que fa que pugui dir: Fins aviat o fins una altra!

Festa Junina

Què és una festa Junina? Aquesta és la pregunta que em vaig fer davant unes celebracions que no tenen data fixa, doncs engloben diversos Sants cristians que celebraven els portuguesos (entre ells el nostre Sant Joan que ens inaugura l’estiu) i que es desenvolupen els dies festius entre Juny (d’aquí el nom en portuguès) i Juliol.

Són festes populars on la gent es disfressa de “Caipìra” , el que vindria a ser un pagès de l’interior i es realitzen danses amb música popular, paradetes de menjar i veure, petites atraccions i fires sota un clima de festa colorit que pot durar tant temps com els hi agradi als festejadors, molt en consonància amb les festa del Brasil. La celebrada avui ha estat especial doncs l’ha preparat la parella amb qui visc al centre de la ciutat. El lloc, per primera vegada, el viaducte urbà anomenat popularment “Minhocão” . L’assistència i la festa, celebrant l’arribada de les vacances d’hivern i el meu final de curs i experiència, un èxit.

Us deixo uns dies, doncs em criden amb força unes veus llunyanes des de més enllà del sud...

L’últim esbós

Últim dia a l’escola. Encara en recordo el primer, quan m’hi movia com es mou un nouvingut, o mesos més tard, com es mou un que coneix el territori. A dia d’avui m’hi passejo com qui està a casa seva, sota un sostre familiar. Des de les sales d’aules fins a la biblioteca Vilanova Artigas on he debatut i discutit noves formes, sobretot noves visions del mirar arquitectònic. Per això, per aquest mirar après dels professors, alumnes i magnífics conferenciants invitats m’acomiado de l’escola com a estudiant que ha intentat absorbir el màxim per a seguir-se formant en un camí  que no té final. Com a mínim així vull que sigui.

Gràcies. Ens tornarem a veure, jo com  arquitecte i tu com a escola més madura i espero que els dos no haguem perdut aquest jove esperit.

Leilão do Croquis

Fa un mes i mig que estic “estagiando” en un despatx. Un bon despatx, amb un conegut arquitecte Xilè que resideix i estudià a São Paulo i és també Doctor professor a la facultat McKenzie d’arquitectura i també a la meva escola.

El dia d’avui, després de treballar fins tard al despatx en un concurs i en la realització d’un projecte bàsic basat en la construcció d’un museu (situació radical si comparem l’estat actual en què es troba la nostra professió a Barcelona i més enllà) ens hem encaminat a l’edifici de l’Institut Tommie Othake, on es realitzava una subhasta benèfica per a recol·lectar fonts per a la construcció de vivenda social.

Entre els arquitectes que subhastaven els seus dibuixos, tintes i aquarel·les sobre el mateix model de mocadors, hi participaven diversos professors de l’escola, entre ells l’arquitecte amb qui treballo i personalitats de la talla de Ruy Othake. Una barreja entre “show” i festa benèfica, entre l’aquarel·la treballada i l’esbós de l’estrella més mandrosa. El saludable panorama arquitectònic de la ciutat de São Paulo plasmada en un mocador de paper.

Què és un carrer?

El final de curs m’ha impedit actualitzar sovint el blog amb la constància d’abans. Tot i així han seguit arribant fonts de diferent procedència però sempre sota un mateix tema globalitzador  anomenat arquitectura que no podien deixar de ser esmenats.

El projecte que comentaré, publicat online sota el títol “Ganarla Calle”, és un estudi  bilingüe en portuguès i castellà que organitza diferents textos i treballs realitzats a Sud-Amèrica sota la temàtica font del carrer. Òrgan urbanístic imprescindible en l’arquitectura, també en la seva vessant més social, que pauta i caracteritza molt el nostre ofici i encara més aquest si parlem d’Amèrica Llatina, on el carrer és per a molts l’extensió de la seva casa. Tot i que, a diferència d’Europa, per la resta no ho és gens. Aquí no existeix el terme mig.

Des del carrer de tots els fluxos, passant per la revolució que creà l’automòbil tot fent una mica d’història introductiva fins a especificar l’estat actual que viu aquest espai a Amèrica Llatina en general.

En el cas del Brasil, del qual en parla i m’agradaria annexar unes opinions personals, un carrer no esdevé un flux de connexió (només essent-ho per a vehicles) sinó un flux de segregació. La vida social al carrer, podríem fins i tot estendre’ns als espais públics és únicament usat per les classes més humils i pobres de la societat. Aquest és el principal problema i alhora objectiu del projecte i de l’urbanisme en general.

La importància, l’obligació; de barrejar-se.

Corpos Presentes

Cossos presents. Aquest és el títol de la magnífica retrospectiva de l’obra de l’escultor AntonyGormley que el Centro Cultural Banco deBrasil exhibeix al centre de São Paulo. Una gran exposició que barreja escultura amb la seva relació tant directa amb l’espai, amb l’arquitectura. L’escala més humana i la seva ocupació dins, o fora, d’un objecte, un cos, un edifici. Gormley planteja debats que van més enllà de les seves escultures congelades en el temps que, a escala humana tot donant una proximitat a l’espectador més directa, reparteix dins una sala d’un museu o al vell mig dels pocs carrers peatonals de la gran i moguda São Paulo. La visió del consumidor d’art és bella i obre milers de debats, la de l’arquitecte, a més a més, replanteja una vegada més el caràcter dels espais. Cossos presents en un espai...present?

Arquitectura i art de passeig o viceversa:

Si només es tractés del primer tema potser no en faria referència al bloc. Tot i que la visita a la Residência Mário Masetti de Paulo Medes da Rocha dona molt de joc, parlar de la seva especial i lleugera tectònica no aportaria gaire res de nou basant-nos només en el pur anàlisi arquitectònic. Tot i així, aprofitant per encetar la segona part del títol, m’agradaria comentar un detall, que segons l’escala de visió podria ser molt més gran, que m’he trobat a la bústia de la residència.

Sota la forma d’un adhesiu, enganxat recentment, m’he trobat una mofa molt bona dels clàssics cartells que trobem a milers d’establiments amb videovigilància amb el lema “Sorria, você está sendo filmado” , una performance artística on l’autor, sota el nom o pseudònim de Bartomeu Elies, crec, si més no és el que he sentit dins meu, ens vol fer arribar un missatge gens complex però alhora clar del que és la vida.

“Sorria, ninguém ta vendo!” llegia a l’adhesiu, i que content m’he sentit en aquell moment, i quin somriure més gran què fet, llàstima que ningú l’ha vist...