Resum del viatge amb l’escola d’arquitectura al nord-est del país. Religió,
Àfrica, dansa i platges.
24 de Setembre
Els primers records del viatge els tinc agafant un taxi molt d’hora, cap a
les tres i mitja de la matinada, sense haver dormit res, direcció a l’aeroport
de Garulhos a facturar. Ja havia parlat que el transport públic a SP és molt
deficient, un altre exemple en seria la impossibilitat d’arribar a l’aeroport
en horaris “difícils” mitjançant un
transport més econòmic. Sort que el taxi el compartia amb dos intercanvistes
més, un de Màlaga i l’altre de Madrid (com si fos un acudit), primers indicis
d’un viatge on coneixeria molta més gent.
M’agradaria remarcar que el meu, en concret, va ser un viatge
“independent”. Vaig comprar-me els bitllets d’avió pel meu compte de manera que
els desplaçaments, molt més barats que comprant el paquet que oferia als
externs la universitat, els feia pel meu compte. Els vols d’anada eren propers
en horari i tant bon punt vaig arribar a Salvador do Bahia vaig agafar un dels
molts taxis il·legals per arribar al centre. Això sí, sempre viatjant amb grup
ja que no és molt recomanable agafar aquest tipus de transport sol, tampoc les
diverses motos que s’oferien com a taxis...
Un cop a l’hotel i atrapat al grup vam visitar el Palacete das Artes , seu del Museu Rodin amb l’ampliació efectuada
per Brasil Arquitectura. Un projecte molt semblant a l’exercici que realitzem a
Santos comentat al blog. La col·lecció del museu no era molt interessant, la
majoria de peces, estudis previs de guix, em recordaven de nou que no ens
trobem a Europa, però sempre recordant aquestes ganes de cultura que es veuen
als museus del Brasil. Un cafè al magnífic jardí de la casa m’ajudaria per
aguantar un dia que seria molt llarg i intens.
Per dinar, a mig camí del següent destí, “menjar a quilo” (consistent en un
plat de menjar que et serveixes a voluntat i es paga en funció del pes) al
restaurant del Teatro Castro Alves, projecte de José Bina Fonyat i Humberto
Lemos Lopes.
De nou amb energies recuperades repreníem la caminada fins el Solar da Unhão, projecte rehabilitació i
reconversió en museu d’una antiga fàbrica de sucre per part de la Lina Bo
Bardi. D’aquest projecte en recordo la magnífica escala de fusta interior a la
sala principal que albergava una interessant exposició de fotografia i la
magnífica posta de sol que vam veure conversant amb els nous amics des de la
terrassa del bar amb l’estimable companyia d’una caipirinha.
La piscina de l’hotel i un sopar a base d’Acarajé (menjar típic de Bahia d’arrels africanes consistent en una
massa fregida a base de mongetes on si col·loquen unes denses salses d’espècies
i gambes fregides) i Beijo (farina de
tapioca enrotllada amb carn i formatge) ens donarien prous forces per descobrir
una mica la vida nocturna de Bahia, amb una forta presència del turisme i molts
estudiants d’arreu del Brasil i del món.
Per a ser el primer dia i per no haver dormit res havíem més que
complert...
25 de Setembre
El matí el dediquem a la zona històrica de Bahia, el Pelourinho, on visitem el famós Elevador
Lacerda, connexió de la ciutat baixa amb la alta, un projecte d’un
restaurant per la Lina Bo Bardi, tristament abandonat, i l’igreja e convento de São Francisco, la més barroca de les més de
300 esglésies de Bahia...
A la tarda, posta de sol i balls de Capoeira de l’academia de João Pequeno de Pastinha al fort de Sant Antoni.
A la nit, tranquil·lament, unes cerveses amb el grup, ja erem tots com una
família...
26 de Setembre
Visita matinal a la Casa do Benin,
projecte d’un museu de cultura africana de la ma de Lina Bo Bardi, arquitecta
que cada dia m’agrada més. Per molts, superant prejudicis de sexe i
nacionalitat, la millor arquitecta del Brasil.
Sortint ens acompanyà una forta pluja tropical. Trobaríem refugi al Mercado Modelo, mercat central on abans
es realitzava la compra dels esclaus provinents de l’Àfrica i ara és un niu de
botiguetes per atreure la gran quantitat de turistes que visiten Bahia, el
destí predilecte després de Rio de Janeiro. Un cop parés la pluja ens n’aniríem
un grup a visitar l’església de Nosso Senhor do Bonfim. Mentres ens hi
apropàvem pensava que era un punt massa turístic, comprar i posar les fitas (polseretes de colors dedicades
als orixás, culte d’arrels africanes)
en aquella atmosfera tant colorida i visitar una mica les proximitats del
barri, força pobre, va ser una experiència molt especial. La tarda es va fer
curta perquè la pluja no va cessar ni un moment i aviat érem a sopar a prop de
l’hotel. Allà teníem un aniversari sorpresa a una habitació on tots i vam cabre
com vam poder i aquella nit, mentre dormíem, ens acompanyà de nou una forta
pluja tropical.
27 de Setembre
Abans de fer el canvi de ciutat i estat teníem prevista la visita al TRE (Tribunal Regional Eleitoral) i el Centro Administrativo da Bahia, ambdós
projectes de Lelé (João Filgueiras Lima) un arquitecte Brasiler
que va patentar un sistema de construcció relacionat amb el formigó armat i l’obra
prefabricada. Molt interessant l’obra i l’arquitecte. Tot i així sortien
comentaris, dels quals afirmava, sobre la relació de la seva obra amb el
constructivisme i el high-tech, així com la Guerra de les Galàxies...
Em despedeixo del grup a l’aeroport, aquest cop jo
no volaré, recorreré els 800 quilòmetres de distància amb autobús. L’endemà a
la matinada em llevaria a Recife, capital de Pernambuco.
28
de Setembre
14 hores d’autobús podrien semblar dures, però el fet de viatjar de nit i
disposar d’un espai suficientment generós per a poder dormir pot ser una opció
més còmode que viatjar amb avió més d’una vegada. El que seria més dur seria
trobar-me amb el grup de nou, que em portaven unes quantes hores d’avantatge
aquesta vegada.
El que més em va impactar de Recife va ser un cop dins el metro, que l’agafava
a l’estació d’autobusos, als afores de la ciutat direcció al centre. I és que
als suburbis de les ciutats del Brasil, un cop es trenca l’escorça
metropolitana apareixen sense final unes riuades immenses de faveles. L’espectacle
era molt trist, i a cada parada de metro no paraven d’entrar i sortir captaires
i venedors ambulant buscant-se la vida.
Un cop a l’estació central, al centre antic de la ciutat em rebia el
maremàgnum típic d’un dia laboral a una gran ciutat del Brasil: policromies de
tot tipus i milers de venedors ambulant prop de l’estació. Havia d’agafar un
autobús que em portaria a Olinda, ciutat costera annexionada a Recife pel Nord
on teníem la magnífica pousada on passaríem
la segona i última part del viatge.
Un cop a Olinda (“Oh Linda!”, i
és que és una preciosa ciutat amb un marcat i colorit caràcter històric, la més
bonica de les tres si haig de donar alguna valoració) amb les maletes a l’habitació,
havia de tornar d’on venia a seguir la
visita amb el grup.
Només la gana em delatava el llarg viatge que vaig fer, i és que molts del
meus companys pràcticament no se n’avien adonat que havia desaparegut durant
unes hores. Després de l’àpat obligat visita pel port i explicació històrica de
la ciutat. Una ciutat pel meu gust sense un fort caràcter a expenses de tota la
història lligada a la construcció civil per part d’Holandesos i altres
drenatges històrics així com un mancat skyline
general, un problema comú a les ciutats descontrolades de Brasil. Aquesta amb
quatre milions d’habitants.
Una barca ens travessaria fins a l’escull. On donaríem un passeig entremig
de les escultures que l’adornen i les grans onades que ens trencaven a sobre
donant-nos al benvinguda i fent-nos marxar abans d’hora. Més arrecerats prendríem
alguna cosa abans de tornar a Olinda a fer un bon soapr a base d’aigua de coco
i tapioca amb carne seca e queijo.
Més tard prendria la que ha estat fins ara la millor Caipirinha de la meva
vida. El millor de tot, en tinc el secret.
29 de Setembre
Després de dormir com els reis detecto una picada de mosquit a l’única zona
on no m’havia aplicat repel·lent. Un esmorzar a base de fruita i cafè per
despertar-me i a seguir el pla marcat del dia. Visita per Olinda, d’escala més
petita i més fàcil de portar. Visitem esglésies, places i racons, el taller d’una
pintora molt velleta i agradable i anem a dinar a l’Oficina do Sabor. El millor
dinar fins la data al Brasil: gambes amb vinagreta de maracujà i llagostins
dins una carbassa condimentada amb espècies i fruita. Una autèntica delícia
acompanyada d’unes caipirinhes de Cajú, una fruita típica del nord.
Tarda de piscina i passeig prop del mar on contemplo kitesurfistes i surfistes que em desperten els millors records i
les més sanes enveges. La nit s’acompanyaria a ritme de samba i riures entre
amics. El riure, idioma sense fronteres, llenguatge universal.
30 de Setembre
El meu viatge arriba a la fi, m’acomiado del grup abans que facin la seva
sortida. No em puc combinar horaris i em quedaré llegint tranquil·lament a les hamaques
de la Pousada. Aquest és un dels dies
on reafirmo el fet de l’amistat al Brasil. El meu company d’habitació, que feia
un viatge descobrint el seu país des de Florianopolis fins a Natal, el seu lloc
destí i de naixement, m’explica la seva aventura i compartim anècdotes. Seguim
xerrant i dinem junts per menys de tres euros i m’acompanya fins a l’estació.
No tenia diners amb metàl·lic i m’acaba ajudant a comprar alguna cosa per
menjar. Una ajuda sense esperar res més a canvi que el fet de guanyar una nova
amistat. No se si les condicions laborals durant la seva vida o el poc temps i
l’edat feien per a ell guanyar un amic una novetat. El fet és que valorar un
amic com un tresor és una norma que si es viu al Brasil, es fa amb passió. Així
que la meva experiència de viatjar sol m’aportaria bones coneixences. Un bon
regal de final de viatge. I acabo aquí el relat perquè el que seguiria fins a
tornar a la capital, aquest cop trobant-la més grisa que mai, serien quatre
autobusos (un d’ells viatjant pel mig de la selva amb comboi protegit amb un
tot-terreny militar per evitar assaltaments armats, nit “inoblidable”), dos
metros i un avió.
