Realisme Capitalista

Com a bon amant de l’art el fet de viure gran part de l’any estudiant a Barcelona em permet gaudir de les exposicions que es van succeint al llarg dels anys en els museus més importants de la ciutat. Barcelona, a vegades més preparada però no tant preocupada per aquestes exposicions que es disputen les grans capitals d’Europa és una font que brolla cultura amb una intensitat que, aprofitada, sempre és molt beneficiosa.

I interessant. És per això que una de les preocupacions alhora de venir a  São Paulo era aquesta, el nivell cultural serà el mateix? Doncs, com a canvi tant radical que implica aquests contrast de ciutats i cultures és diferent. Diferent en intensitat, però no amb qualitat. I és que amb 3 mesos he vist 3 exposicions de l’Olafur Eliasson i una de Damien Hirst, pilars per entendre el que es mou ara mateix en el panorama artístic. Una dada xocant i cruel si la comparo amb la Barcelona que tant m’ha ensenyat i encara m’ha d’ensenyar...

L’entrada però es decanta vers un altre tema, concretament el tema que em vaig trobar al retrobar-me de nou amb el MASP amb l’exposició sobre Sigmar Polke i el seu “realisme capitalista”. Els seus quadres “pop-art” ve mereixerien una entrada però és el concepte que encapçala aquesta entrada el que no em va deixar indiferent.

Nascut el febrer de 1941  a Oels, Polònia, on la seva infantesa estarà marcada per les seqüeles de la segona guerra mundial i la guerra freda. Del 61 al 67 la seva vida canvia quan estudia a l’acadèmia d’art de Düsseldorf amb professors de la talla de Karl Otto Götz, Gerhard Hoehme i Joseph Beuys.

És el 1963 però quan funda, juntament amb els pintors Gerhard Richter i Lueg l’anomenat “realisme capitalista”.

Tendència pictòrica dins el “pop-art”, un “anti estil” pictòric que es basava en lleis i llenguatges publicitaris que expressaven irònicament la doctrina del capitalisme occidental i la seva relació amb la societat del consum.

Mitjançant elements de la pintura moderna barrejats amb els de la cultura de masses i amb l’ajuda del llenguatge publicitari fruit dels mitjans de comunicació Polke creà obres amb materials diversos, deixant de banda l’anhelat i tant comentat “estil” per arribar a desenvolupar obres que canviaven de color al exposar-se a la contaminació mediambiental.

Sigmar Polke no pintava sopes de llauna, pintava la crítica de pintar sopes de llauna, i feia molts bons quadres.