Minas Gerais

Crònica del primer viatge fora de SP, comprès del 3 al 7 de setembre. Hi ha vida, i molta, lluny del formigó.

3 de Setembre

El viatge tindria inicialment una entrada cinematogràfica, amb l’espectacular enlairament de l’avió des de l’aeroport de  Congonhas, aeroport urbà situat al mig de la ciutat. Una mostra de l’ofegament urbanístic que São Paulo ha desenvolupat al llarg de la seva història. Tot i la seva impressionant ubicació, els problemes que genera el tenir un aeroport al mig d’un teixit residencial i els seus accidents passats han provocat un pla que n’abolirà i traspassarà el seu ús.

De la massa grisa Paulista al paisatge torrat de Minas Gerais, arribada sota el sol ponent de la tarda a l’aeroport Tancredo Neves, situat a una hora amb autobús de la capital de Minas: Belo Horizonte. El recorregut fins la ciutat començava a pinzellar mostres del paisatge Miner, uns cromatismes que encara ara els relaciono amb les torrades sabanes africanes que he vist en milers de documentals.

D’aquest primer dia m’emportaré sempre dos consells apresos durant la infructuosa reunió a l’hostal amb els 16 viatgers que intentaríem explorar junts: És pràcticament impossible moure’ns junts sense abolir opinions/recomanacions personals modificant la ruta i, l’esperit brasiler, l’esperit de no planificar tant la vida, és el que s’ha d’assumir alhora de conèixer aquest meravellós país.

No vam aconseguir visitar la zona d’oci nocturn, Savassi,  de nit junts. Havíem après la lliçó i l’endemà seria un altre dia.

4 de Setembre

El següent dia la vida em volia ensenyar que pel fet d’haver après una lliçó el dia anterior, l’endemà podríem trobar una nova adversitat. Burocràcia. Un matí sencer perdut per culpa de les empreses de lloguer de cotxes que no vull especificar. El fet és que no ens quedaríem de braços plegats, agafaríem un taxi directes a l’estació d’autobusos, i és que el camí més lent seria el més fàcil, i ràpid.

Esperant el transport em sabia greu haver perdut el temps, quan estàs en un país que et dona tant a cada instant un no vol perdre el temps. És en aquest precís instant quan, de sobte, un també se n’adona que el simple fet de moure’s, el simple fet de viure i fer un nou pas forma part d’aquest viatge, un viatge on només es pot avançar.

Les carreteres al Brasil són molt precàries, generalment es resumeixen en una fina tela d’asfalt escampada per sobre del terreny que fa que el viatge sigui tota una experiència que alguns pot ser una mica perillosa... “Este é o Brasil”

Entre llibres, capbussades i senyores amb rosari arribem, després de dues hores de trajecte i una puntualitat impecable a Ouro Preto, l’antiga capital colonial de Minas Gerais, la “vila Rica” del pintor Aleijadinho. Senyores i senyors, entre pols daurada i menjar miner comença aquí el veritable viatge.

L’arrivada a Ouro Preto, a través d’un camí empedrat que em va despertar del son del viatge és un dels records més vius que tinc ara. El record d’una ciutat que es copsa com un poble amagat dins una vall, amb un creixement històric inversemblant. Des de dalt les muntanyes fins abaix. De fàcil accés a peu, és poden visitar tots els seus monuments, la majoria temples religiosos, amb una sola tarda. Això sí, ben provistos d’un bon plat de menjar Miner: variat, ric i també barat.

L’aroma que se’n respira, al seva llum (tant de tarda com de nit) i la seva arquitectura colonial barrejada amb alguna obra com l’hotel d’O. Niemeyer en fan un lloc preciós. Un lloc de calma i pau, idel per a fer una pausa en el viatge. Sopariem sota les estrelles, molt abundants aquella nit, on contel·lacions com la del Fènix, que no podem veure a casa, ens feien companyia. Més tard pendriem unes copes de Cachaça daurada, molt bona i diferent de la que ens arriva a nosaltres, i dormiríem a una república d’estudiants (concretament al terra d’una cuina) fins les cinc de la matinada, hora d’agafar un bus que ens portaria a Belo Horizonte de nou, per després visitar la Serra do Cipó. No hi ha temps per perdre, i la sortida del sol des d’Ouro Preto ens en donava la raó. Més daurat que mai.

                5 de Setembre

Agafem puntuals un altre autobús que, durant més de tres hores de viatge efectuant una pausa a un poble de carretera amb molt caràcter de lloc de pas, ens descobrirà els paisatges de la nova destinació: La Serra do Cipó. Paisatges secs de sorra vermella i pols en contraposició  amb les zones properes a les Cachoeiras (cascades) , masses denses de vegetació fosca i espessa.

Una petita mostra de la fauna autòctona ens donà la benvinguda: llangardaixos d’una mida que mai havia vist (uns 40 cm de llargada) i ruscs d’abelles de la mida d’una bústia de correus...

Tot i les altes temperatures, la calor seca de la zona era suportable a les zones d’ombra i els interiors dels boscs. Zones on ens paràvem a descansar i debatre a quin càmping passar la nit. La decisió final: Una Pousada, concretament la Pousada Canto Feliz. A prop, el parc natural que visitaríem durant tot el dia, ens banyaríem a les seves cachoeiras prenent Cachaça local i veuríem pondre’s el sol. Més tard remataríem el dia amb un senzill sopar a base de carn de vedella i mandioca (un tubercle). Amb aquests ingredients es prepara l’Escondinha, una mena de puré de mandioca barrejada amb la carn.

Per rematar el dia i pair el sofà una mica de repòs a les magnífiques hamaques de la nostre pousada i a dormir d’hora no per gust sinó perquè el cos ho demanava. Ens endúiem la sensació de començar a conèixer un país que ens obria les portes d’una manera molt agradable.

                6 de Setembre

Tal com marcava la pauta desenfrenada del viatge, a les 7:30 del matí teníem el veí de la pousada esperant-nos amb dos passatgers més dins el cotxe, transformat durant un temps amb taxi il·legal, que ens portaria de nou a Belo Horizonte.

Tant ràpid va ser el trajecte que sense adonarme’n m’estaba embarcant direcció a un dels llocs més interessants del viatge, el parc d’Inhotim. Paisatgísticament dissenyat per l’arquitecte Burle Marx, reuneix obres d’art contemporàni en una seqüencia de jardins i galeries molt interessants ocupant una gran extensió de terreny molt cuidada a nivell arquitectònic i paisatgístic.

Obres de grans artistes contrastats com Olafur Eliasson, John Cage es barregen amb descobriments personals molt interessants: Marcius Galan, Tunga, Doris Salcedo, Jesus Otto, Miguel Rio Branco (magnífic fotògraf), Adriana Varejão...Els que em coneixeu podeu imaginar que vaig gaudir com un nen.

El dia va ser molt cansat però no va impedir que visitéssim de nit, un cop arribats a Belo Horizonte, el parc de Pampulha, prop dels estadis Mineirinho i Mineirão, d’estructura molt interessant, així com les primeres obres d’O. Niemeyer: l’esglèsia de São Francisco de Assis, la Casa do Baile, el Yate Clube de Pampulha i el Museu de Arte.

La tornada a casa, degut al pèssim transport públic que hi ha a tot el país, amb una furgoneta que feia d’autobús a un preu més car però molt modest. Un país amb moltes cares diferents que lluiten per guanyar-se la vida.

                7 de Setembre

Els horaris dels vols ens obliguen a llevar-nos d’hora, visitar ràpidament la policromia del mercat municipal i la seva varietat de productes i contemplar la desfilada militar del dia de la independència del Brasil. I quina devoció i amor sent la gent pel seu país, i pot corejar el seu nom amb la veu alta i sense fer mal a ningú...

Escric aquestes línies a partir de quatre frases amb brut escrites al meu quadern en els llocs i sobre els suports més inversemblants recordant un viatge que sempre tindrà uns colors molt torrats i daurats, un viatge que em recorda que el meu estiu va acabar, i aquí aviat en comença un de nou.

Un mes aquí i tant per explicar i tant per agrair, gràcies pares, principals mecenes del viatge i gràcies avi, font de tota curiositat adquirida al llarg del temps.