Ilha do Cardoso

Aquest és un breu relat que m’agradaria explicar amb pocs adjectius i amb més imatges, redactar amb pensaments i sensacions, un viatge de colors, textures i olors. Allà on el mar es fusiona amb el riu, la dolçor amb el salat i el sol més càlid amb la tempesta més inesperada creant un contrast únic.
Deixes Cananeia i els seus habitants per arribar, mitjançant una barca, al petit poblat vora la Praia da Pereirinha, de cop i volta copses ràpidament una fusió de colors i paisatges espectaculars, que et reben fora del temps, com si no hi haguessin hores ni rellotges en la vida dels pocs privilegiats que viuen tot l’any a l’illa, només el sol i els núvols dicten les lleis de l’illa.
Recordo un primer dia on es ponia el sol, en una platja plena de crancs que et saludaven i s’amagaven ràpidament, recordo un dofí nadar 10 metres a prop nostre, recordo la bona gent que ens acollí a casa seva, ja no me’n recordo de les pesades nits infestades de mosquits perquè em col•lapsen encara els colors, les excursions i les textures que van rebre els meus peus, sempre preparats per caminar i entrar en contacte amb un paratge nou per ells, recordo els sopars tant bon punt el sol s’acomiadava de nosaltres.
Recordo també les negres nits i les tempestes, on les paraules entre els éssers humans sempre són més afectuoses a falta d’electricitat i entreteniment, recordo aquestes tempestes com un recordatori que la natura és més forta que nosaltres, però que si la respectem ens dona molt, ens dona el millor.

Recordo el mar en calma, amb un cel amenaçador el dia que marxàvem, un cel més aviat gris, que contrastava amb els colors i les textures que me’n duria per sempre de l’illa. Recordo i recordo...