Annex: Les veus del sud

“Em criden unes veus, més enllà del sud”. Crònica del viatge des de São Paulo, escalant a Curitiba, Porto Alegre, Montevideo, Cabo Polonio i Buenos Aires, fins arribar a la ciutat més allunyada del món, la ciutat de la fi del món, porta de l’Antàrtida: Ushuaia.

Dia 1 – Curitiba (Brasil):

Després d’acomiadar-me amb quinze dies d’antel·lació amb la majoria dels amics a São Paulo i passar la nit a l’autobús arribem ben d’hora a una de les ciutats més modernes i sostenibles del món: Curitiba. La capital de l’estat de Paranà, gràcies al seu curiós i alhora eficient sistema de transport públic, la seva política de reciclatge i tractament de residus i l’alt nivell de qualitat de vida i quantitat d’espais verds fan que sigui una visita obligada. A més a més hi trobem el Museu O. Niemeyer, una gran decepció ara que tinc una visió més gran de la seva obra i una casa de Vilanova Artigas per a un metge, ara seu de la seva fundació on la seva directora ens deixà visitar tot i estar tancada. La casa, fent honor a l’obra d’aquest arquitecte de passat Italià i una marcada influència purista de Le Corbusier esdevení una oportunitat única. Finalment  per a fer temps abans d’agafar el següent autobús que ens farà alhora de residència visitarem el famós jardí botànic de la ciutat. Dia molt complet, encara recordo l’emoció al creuar la tanca de la casa del gran Vilanova Artigas...

Dia 2 – Porto Alegre (Brasil):

Si aquest dia té un nom es diu Alvaro Siza, i si té un lloc, un racó, un edifici, un espai concret... Aquest és, sens dubte la fundació Ibere Camargo. I és que em trec el barret amb aquest edifici, possiblement el millor museu on mai he estat (tenint en compte la Fundació Miró de J.L. Sert, el Guggenheim de Nova York, la Tate Modern de Herzog & De Meuron i el museu Can Framis de Jordi Badia).

No vull restar mèrits a la ciutat de Porto Alegre, capital dels “Gaúchos” de Rio Grande do Sul i seu d’un dels paisatges costers més màgics del Brasil però és que, a més a més de ser un viatger estimo la bona arquitectura, i aquest dia em vaig enamorar esgotant les possibilitats de la meva càmera fotogràfica i intentatnt esbrinar com es pot arribar a ser tant gran. ”Parabéns senhor Siza”. Amb la boca encara oberta i a la carretera de nou, cap a terres dels “Charrúas”, a l’Uruguay.

Dies 3, 4 i 5 – Montevideo i Cabo Polonio (Uruguay):

D’aquesta breu etapa en aquest petit però alhora magnífic pais en recordaré les passejades pel casc històric de la seva capital, l’arquitectura d’Eladio Dieste i la pintura de Torres García, gran enamorat també dels petits països i les seves grans voluntats. El seu menjar i la seva carn, el seu vi i la seva cepa: el Tannat, la seva magnífica gent i la magnífica i màgica estada a Cabo Polonio, lloc on encara ara es respira autèntica pau, lloc on, a la vora del foc, conversarem sobre Cortázar, coversarem sobre Borges, conversarem sobre viure i l’art de viure...

Dies 6 i 7 – Buenos Aires (Argentina):

 Diuen que Buenos Aires no té un caràcter pròpi, un urbanisme únic sinò més aviat una barreja de diferents ciutats: París, Madrid, Brussel·les i fins i tot Barcelona són reconeixibles en una ciutat màgica, plena de llum i de vida. Un el·lixir si vens de São paulo i un refugi per passar-hi molt de temps i descobrir els seus barris passejant-la i gaudint-la des del carrer i a peu, tal com hauria de ser sempre. Els seus museus, els restaurants i la seva animada nit fan de la ciutat dels “Porteños” i la Mafalda una ciutat on tornar-hi tant aviat com pugui.

Dies 8, 9 i 10 – Ushuaia (Argentina):

“La ciutat més a l’oest de la badia”, aquest és el significat de la paraula indígena que dona nom a la capital de la “Tierra del Fuego”. Des de petit el meu pare m’havia transmès la màgia d’aquest lloc i gràcies a la remuneració obtinguda treballant al despatx i les ganes sobreposades a les gèlides temperatures que m’esperaben aquí a baix m’encaminaba amb la il·lusió d’un nen a la ciutat més austral del món.

El paisatge emociona al més ignorant i al poeta més gran, un paisatge espectacular cobert per milers de colors blancs, on les muntanyes i la neu es fonen amb un mar un dia calmat que emmiralla el petit golf, un dia furiós que desperta les tempestes més salvatges i alhora belles mai contemplades pels meus ulls. El fred que he passat l’he guanyat observant la bellesa que et regala aquest lloc pel simple fet de trepitjar la seva terra i la seva neu, observar la seva fauna, encara confiada d’un ésser humà que no pot sinò adonar-se’n de com seria el món si no l’haguèssim cambiat tant. Aquesta és la porta a l’Antàrtida, la barreja entre el cel, la terra i el mar, el naixement dels Andes i de les aventures dels exploradors més grans de la història. On el Pacífic es troba amb l’Atlàntic i on l’Aleix Gorgorió es trobà amb l’Aleix Gorgorió.

Dies 11, 12 i 13 – Buenos Aires (Argentina) i tornada (A la carretera)

Arribar i moldre, o arribar i visitar el barri de la Boca. La barreja de colors que ofereix aquest popular destí turístic amb els últims rajos de sol que fan fugir els turistes més previsors és un quadre de llums i música, colors i Tango.

Torno caminant, doncs la capital “Porteña” invita a fer-ho, a agafar un bus que amb 33 hores em desplaçarà fins la ciutat més gran de Sud-Amèrica. Amb una sensació estranya, torno a casa...

Així doncs, com a conlusió d’aquest viatge espiritual en orientació descendent puc dir que tindré també “saudades” de l’”hasta luego”. “¡Aguante América Latina!”.