Aquest cop no escric des d’àrees aèries internacionals. Escric des de la que serà la meva casa molt de temps, si és que les gegantines proporcions d’aquesta ciutat de ciment i contrastos m’ho permeten.
Escric tranquil, amb calma, reflexionant sobre els meus primers passos viscuts al Brasil, però sobretot viscuts a São Paulo, i és que per als Paulistes la seva ciutat és el Brasil, un concepte cultural i social de tot un país comprimit entre els seus gratacels. Un país gegant dins un país immens. I dic amb calma perquè aquest curt però intens camí fins avui no ha estat fàcil, l’adaptació radical, el jet-lag, l’anyorança i per damunt de tot els problemes per trobar una habitació on dormir (les anècdotes només seran explicades en la privacitat) m’han tret el son més d’un dia.
Sort dels amics, els coneguts i els que he conegut. A Europa no fas un amic amb una setmana, aquí, senyores i senyors; sí. I és que la gent té un concepte d’acolliment i de solidaritat immens, molt ens queda per aprendre a nosaltres que tenim el millor ensenyament i patim quan no podem fer aquell viatge tant desitjat o comprar aquell objecte tant sobrevalorat.
Tot i que també és una ciutat de grans contrasts: caminant sortint de la facultat amb els companys Brasilers i el magnífic grup d’intercanviats de parla llatina que em anat formant (dels quals us en parlaré algun moment) decidim on prendrem una cerveja o un suco natural mentres milers de persones dormen al carrer de les formes més inhumanes. A més d’un Brasiler li he escoltat que la vida aquí no es valora gaire, tot i tenir una extesa cultura de promoció del pànic exagerada: són molts els condominios, per no dir tots, que tenen vigilants de seguretat les 24h del dia. Una sobreprotecció innecesària.
Urbanísticament té una definició clau: Caos. Extesa per l’immigració i perjudicada i sobreexplotada especulativament la ciutat s’extent d’una forma radial força irregular al llarg de quilòmetres d’edificis de grans escales. Tots ells barrejats amb edificis més petits i populars, de construcció senzilla i absorvits per la marea creixent de formigó de la ciutat. I tot aquest maremagnum gris connectat mitjançant una xarxa de carreteres amb un estat de conservació nul i una densitat de circulació molt gran. Una ciutat molt pol·luta i fosca. Però una ciutat interessant perquè és el Paulista, el Brasiler, l’encarregat de donar-li color. Sens dubte, la gran capital de Sud-Amèrica, l’antítesi i alhora germana de la tant admirada i personalment estimada Nova York.
La vida és força cara, a diferència del que hom pensa a primera vista. Tot i així sempre apareixen mercats municipals que ofereixen una varietat riquíssima de fruites i verdures que mai havia vist a preus molt baixos. Altres barris, com el Japonès, et transporten mitjançant els seus comerços i restaurants al seu país d’orígen, “made in NY” totalment.
El tema cultural és força interessant: El dimarts passat vam visitar el MASP (Museu d’Art de SP), el magnífic i conegut edifici de “les potes” de l’arquitecta Lina Bo Bardi. La veritat és que em vaig quedar una mica decebut per l’emplaçament i el seu estat de conservació. Si nosaltres tenim problemes conservant el Fòrum de Barcelona aquí la cosa encara és més greu. Tot i així no deixa de sorpendre la potència del projecte tenint en compte que parlem d’un edifici de l’any 1968, la planta lliure més gran del moment per integrar la col·lecció d’art més important d’Amèrica Llatina. Tot i que en tema de pinacoteques i coleccions els i portem anys llum degut a ser compradors molt antics, el moviment artístic contemporàni, de factura molt jove, és molt potent i interessant. Un tema més a parlar de cara el futur. Tot i així m'agradaria destacar un pintor de factura moderna amb arrels arquitectòniques: Carlos Prado, del qual el quadre Varredores de Rua (Os Garis)
El temps aquí és breu degut a la universitat i als dies curts. Tot i que està essent l’hivern més calurós de l’any ( uns 30 graus de temperatura a les 12 del migdia els últims dies) a les sis de la tarda comença a minvar la llum, un valor molt preuat en aquesta ciutat. És hora de mudar-me a la casa on residire la resta de l’any i preparar-me per absorvir moltes més sensacions d’aquesta ciutat i aquest pais. Fins aviat amics!
P.D: I visca el Barça! Ni en la distància han aconseguit borrar aquesta magnífica i idolatrada imatge que ens em anat guanyant a base d’esforç i treball...Que n’aprenguin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada