Primer de tot disculpar la meva no presència aquests primers dies, l'impacte del canvi en totes les seves besants ha prolongat la meva aparició. Ara sí, endavant:
12 d’Agost del 2011-Ànima errant
En aquest llarg transfer a Zurich em disposo, ara si, a escriure la primera entrada al meu blog. Un motiu més per estar nerviós a la llarga llista de sentiments que s’acumulen en poques hores i al llarg de tants quilòmetres.
Una barreja de pena per abandonar la teva terra i sobretot la teva gent. Por de la total desconeixença, del canvi radical i molts dubtes que només el somni de l’aventura idíl·lica, les ganes immenses d’aprendre i escoltar i poder aportar la teva part fan que un no s’ho pensi dues vegades alhora de tirar endavant tot i pensar sovint amb persones que el retindrien.
L’última queixalada a l’entrepà més maternal i ben preparat em deslliga sensorialment parlant de casa de forma definitiva. Ni a mig punt del viatge; tant a prop però alhora tant lluny. I no és la distància el que m’impressiona sinó la durada, mai tant temps lluny...”En un moment arribarà el Desembre” comento als més propensos a patir. Jo m’ho crec? Doncs la veritat és que ni m’ho plantejo, sempre he intentat ser una persona molt ordenada tant en la manera de fer com de pensar (malgrat a vegades no demostrar-ho) però últimament em sento identificat als epitafis més romàntics i a la filosofia d’Epicur...
”No pensis” em dic, i realment em funciona. Un dia una persona em va comentar que un cop decidís marxar a estudiar a fora començaria un compte enrere dels dies fins arribar aquest instant i la veritat és que fins ahir no me’n vaig fer una idea del tot. Es va equivocar, així és com funciona el món i jo, amics meus, vull creure que si m’hagués quedat a veure els vaixells des del port me n’hagués penedit durant molt de temps.
Tant debò aquests relats puguin ser entretinguts o fins i tot interessants per algú de vosaltres, el traduiria a les meves quatre llengües però el temps només em permet escriure amb la llengua del meu esperit. Tot i així potser us posaré a prova amb portuguès d’aquí un temps. Només un últim favor: somrigueu.
P.D: Fotografia a Zurich, contemplant "La vida e um sopro", documental sobre O.Niemeyer (i quanta raó té).
- - -
Espero deixar-te en bones mans moreneta, aquesta va per nosaltres...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada