Durant el viatge amb l’escola em va sobtar molt un fet, de per si gens
espectacular però colpidor si es compara amb la meva situació viscuda durant la
carrera abans de venir al Brasil. La gent, aprofitant les pauses per fer un
cafè, visitar un edifici o senzillament passejar o descansar, i en la seva gran
majoria, aprofitaven per dibuixar.
Dibuixar, aquell acte que ens ensenyen
des de zero a molts i a perfeccionar a pocs. Aquella assignatura que
desgraciadament només es cursa a primer, odiada per molts i que es difumina al
llarg dels anys per culpa dels ordinadors i sobretot per els seus programes de
dibuix. Aquelles reflexions entre el llapis i el paper, aquella observació
meticulosa de pintor i voluntat de representació de fotògraf que es va deixant
de banda a mesura que avança la carrera...
Doncs aquesta agradable sorpresa prenia forma de la mateixa manera que pren
forma un dibuix. La majoria de gent, concentrada en el seu bloc, donava carta
blanca a la seva imaginació o intentava plasmar la realitat. Alguns millor que
els altres, evidentment, però sempre sense por, deixant creacions meravelloses
i espontànies i sobretot el que es més important, sempre intentant-ho sense
por. Fins i tot hi ha alumnes de l’escola que dissenyen uns magnífics quaderns
de dibuix que aviat adquiriré per així fer el mateix d’ara endavant. Recuperar
el temps perdut, la màgia del negre sobre el blanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada