L’etern debat

La tornada a classe després de la setmana de viatges s’ha produït d’una forma inesperada i alhora entretinguda que m’ha fet reflexionar en un aspecte que cada estudiant d’arquitectura és pregunta al menys una vegada al llarg de la seva carrera i un dubta que s’accentua quan s’arriba al final dels estudis. En aquest punt no tractarem la situació econòmica actual ni el nostre futur mercat laboral. Sinó el nostre aspecte acadèmic i formatiu.

A la classe d’urbanisme analitzàvem les últimes entregues i programàvem la segona i última part d’aquest semestre (per a mi el primer però per els estudiants autòctons el seu últim treball de 4rt any) quan, criticant el baix nivell general de les entregues col·lectives, ha sorgit un debat entre professors i alumnes que s’ha anat escalfant per moments.

El transcurs del debat ha estat meravellós pel simple fet com s’ha produït, no imagino el mateix tipus de tracte entre alumnes i professors, d’una manera tant informal, a Barcelona i a Europa en general.

Els professors criticaven la falta de resolució de les propostes, en un projecte que per si mateix opino que estava plantejat d’una manera massa global i teòrica. Els alumnes, per altra banda, han criticat la falta de motivació general i per l’altra, la que més m’interessa remarcar, la falta de preparació en la vessant tècnica dels estudiants.

Vull reconèixer que en comparació amb el nivell acadèmic dels estudiants  Brasilers la meva preparació pel que fa a matèries tècniques relacionades amb el món de la construcció és molt més completa que la formació que reben aquí. Però això no vol dir que la gent no sàpiga dibuixar i llegir detalls constructius complexes, tot forma part de la formació personal de cadascun de nosaltres, dels seus interessos, del seu treball i estudi fora de l’escola.

I és aquí on vull arribar: “Si no sabem quant pesa això no serem arquitectes”, deia un alumne amb un cert nerviosisme al professor encetant un debat amb altres estudiants que, de la mateixa manera que penso jo, entenen que ningú surt format de l’escola. I és que noi, a cap escola del món, ni a les més prestigioses, sortiràs essent un arquitecte.

L’etern debat que no finalitza fins que acabem l’última entrega, ens donen les gràcies i sortim al carrer a veure el panorama. A partir d’aquest punt desconec el següent pas, només se que toca arremangar-se les mànigues...