La dualitat del
viatge. El viatge d’estudis i aprenentatge d’arquitectura (projecte a São
Sebastião) i el de descobriment del paisatge i un mateix (Ilhabela, a 15 minuts
amb ferry de São Sebastião).
São Sebastião
M’agradaria
parlar més del continent i no tant del contingut. Dins la gran quantitat de
canvis que m’he trobat durant el curs el més significatiu és el de l’assignatura
d’E.V. (Estudio Vertical), en el qual alumnes de segon, tercer i quart curs
treballen amb grup un projecte (en aquest cas el poble de São Sebastião). D’estil
colonial però engolit per la companyia petrolera Petrobras São Sebastião es troba al litoral Paulista, situat entre
Santos i Rio De Janeiro i protegit per un escull natural que és alhora un
reclam turístic important: l’illa d’Ilhabela. L’objectiu del treball, de clar
vessant urbanística és arribar, com tots els projectes d’arquitectura, a una
solució a escala urbana i social de millora en un context força complex. El
projecte es tracta tres sessions per setmana de dues hores cada dia, essent el
debat i la utopia entre alumnes i professors molt constant i enriquidora (tot i
que a vegades el seu excés pot comportar a projectes massa precipitats i
il·lusionistes). En aquests moments el tenim repartit en tres fases: el nou pla
urbanístic, l’arquitectura d’integració i diàleg entre la nova ciutat, els
tancs de petroli i l’antiga ciutat i finalment el port. Aquesta és la part que
em toca a mi i que us mostro: un port que treballa el front marítim recuperant-lo
de cara a la nova ciutat i que segrega usos i espais fins a esdevenir el futur
projecte de port comercial que està actualment en vigor. Salvar a l’aula un cas
insalvable. Tot i així, i com moltes coses, de tot se n’aprèn.
Ilhabela
Pensava que no
tornaria mai més a São Sebastião, és un poble que no em crida gens l’atenció, potser
perquè el treballo tres dies per setmana o potser perquè l’efecte Petrobras és molt fort i realment
tenyeix de gris una antiga vila de pescadors. El cas es que hi vaig tornar,
acompanyats de dos amics, per realitzar una excursió de tres dies que
esdevindria genial i plena d’emocions. Això sí, aquest cop travessaríem amb
ferri direcció Ilhabela.
Nosaltres a peu i
la majoria dins grans cotxes, dels més luxosos que havia vist (en quantitat)
des que vaig arribar al Brasil, un presagi del que ens esperaria. Ells
dormirien amb cases davant el mar, nosaltres sota la pluja i les estrelles,
només interromputs per la tenda, sobre terreny de ningú. Ells menjarien el
millor marisc però nosaltres gaudiríem com mai un arròs sense sal bullit amb
aigua de les cascades i amb l’ajuda d’un fogonet i la a companyia de l’amistat
i la natura. Tot es percep idíl·lic però sempre hi ha moments difícils, com
travessar un riu sense mullar-se i patir una forta pluja tropical de més de
dues hores sense cobert i amb la pressa d’arribar a destí abans que es pongués
el sol.
El destí: Praia de Bonete, el patiment: merescut,
l’experiència: immillorable. Aquella nit dormiríem amb més pluja però menys
patiment, escoltaríem les cordes d’una guitarra acompanyant música francesa,
castellana, anglesa i brasilera i dormiríem molt, molt malament, però alhora
tant, tant bé.
El següent matí,
al llevar-me i obrir els ulls em van venir de sobte unes paraules al cap
d’Arthur Rimbaud que es referien a l’eternitat: La barreja entre el mar i el
cel. Aquella fina línia d’horitzó ens saludava tot mostrant un paisatge
preciós. Dels més bonics que he vist a la meva vida, amb un record molt fort,
encara present. La tornada amb canoa encara tenia aquella barreja estranya de
colors al cap que ni els esquitxos de l’aigua salada als ulls ni el pesat
viatge de tornada ni fins i tot la inflamació als peus causada per milers de
picades van torbar ni un moment.
Dies més tard,
tot narrant el viatge és encara molt fàcil recordar aquelles imatges. Només en
puc donar un croquis ràpid i tardi. No en tinc cap fotografia (una vegada em
van dir que els millors records queden al cor) i se que tornaré perquè, aquell
matí de dilluns 14 de novembre a Praia de
Bonete vaig veure l’eternitat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada