Lelé + Herzog + Nonabia

Conferència Arq.Futuro o com sempre la recordaré: El llapis contra el paper.

João Filgueiras Lima (Lelé)

Rio de Janeiro. 79 anys. Una conferència sense pressa, tampoc pausada. D’obra senzilla però alhora molt interessant, estretament vinculada amb els equipaments socials (especialment hospitals) a base d’una arquitectura prefabricada que treballa amb formigó i acer i dissenya el procés de muntatge i fins  i tot el mobiliari, el tot en un. Senzill, però complexament pensat.

La persona, senzilla, culta i humil. De posat relaxat i tranquil. La persona que ha gaudit la vida i l’arquitecte que ha acceptat la seva formació (deixeble d’O. Niemeyer) i la seva cultura coma  diferent de la europea. El seu missatge als estudiants d’arquitectura: “l’arquitectura com a procés creatiu i constructiu i no com a resultat final, com a imatge, producte o marca”.

Jacques Herzog 

Basilea. 61 anys. Conferència elegant i estructurada. Amb un suport digital impecable. De publicació, tot calculat meticulosament, tot pensat per a sorprendre. La base teòrica borrosa, rebuscada, excessiva. El render impactant. Tot i així, enriquidor, que és el que compta.

La persona, excessivament freda, tancada, amb una cuirassa que es pal·liava a través de respostes tancades quan la base teòrica ho recolzava però obertes quan propinaven un debat massa complex. La visió europea, culta i refinada, potser des del meu punt de vista, a cavall entre els dos continents: arrogant. De totes maneres estem parlant d’un deixeble d’Aldo Rossi i sigui com sigui és important escoltar.

“9a Bienal Internacional De Arquitetura De São Paulo”

“Aquest any és massa fluixa” em comentava un amic que n’ha vist unes quantes com per a tenir un judici clar. De totes maneres sortia d’una conferència d’arquitectura de gairebé3 hores i el meu cervell estava preparat per seleccionar el més important i interessant des del seu propi punt de vista en una exposició massa curta per celebrar-se cada dos anys.

Projectes de tot Sud Amèrica per analitzar i comparar amb els de més al nord d’Europa, dos potències emergents molt interessants barrejats amb intervencions urbanes que qüestionen els problemes de la ciutat contemporània de les quals em quedo amb una basada amb pintar “passos de vianants falsos” amb pintura blanca i rodet per tal de facilitar el pas de la gent en carrers impossibles pel fort i ràpid transit rodat, ergo São Paulo. També em quedo amb el projecte “Cidades para pessoas”, fruit de l’experiència de conviure en poc temps a diferents ciutats del món i les seves respectives conclusions.

“Less is nothing” diríem...