“Pichaçao” no és “Pixaçao”

“Neste jogo, os alafabetos somos nós”

Amb aquest prefaci d’Henrique Nardi ens introduïm dins el llibre del dissenyador GustavoLassala “Pichação não é Pixaçao” sobre el món, més aviat submón del graffitti i l’art urbà Brasiler i més aviat Paulista.

Conceptes com ara sticker, letreiro, grafite, grapixo, bomb, sentencil són comuns per una persona que practica o estudia i admira l’anomenat street art procedent de la Nova York dels anys cinquanta. Ara bé, al Brasil, concretament a São Paulo, mots com pichaçao i pixaçao apareixen freqüentment alhora de referir-se a l’art de carrer de la ciutat Paulista. Què és la pichaçao, com es diferència de la pixaçao, qui són els seu practicants i perquè ho fan?

I perquè parlo d’això? Com he arribat fins aquest punt? Si escriviu els mots esmenats a un buscador d’internet us apareixeran fotografies de murs i edificis la seva majoria pintats, embrutits o decorats (a criteri de l’observador) amb una tipologia i tipografia que des d’un primer moment em va semblar interessant. Pel seu particular estil i per la seva personalitat única, mai vista a cap altra gran meca de l’art urbà coneguda per a mi com Nova York, Barcelona o Berlin. Com que la curiositat em crema, vaig començar a investigar...

Primer de tot, quina és la diferència entre dos conceptes que sonen iguals? La pichaçao en primer respondria al cànon de grafit per a remarcar la presència d’una persona en un lloc i cridar l’atenció. Datat des de l’època dels Romans i emprat per presències literàries com Lord Byron durant el seu viatge al cap Sunion. D’altra banda, la pixaçao compren una gramàtica pròpia, evolució de la pichaçao i molt evolucionada a la ciutat de São Paulo, té una història escrita en la seva pròpia lletra.

Amb una tipografia pròpia i única, estudiada per a molts dissenyadors de la ciutat i inspirada en logos de bandes punk o heavy metal (Kiss, Ratos de Porão, Iron Maiden, etc.) els pixadores es disputen les zones més emblemàtiques de la ciutat amb publicistes, autoritats municipals i forces polítiques per estendre el seu missatge.

Fruit de protestes socials (vegeu SP:Democràcia i murs), manca d’infraestructures o espais verds a la ciutat o simplement com a fita personal els pixadores, els practicants d’aquesta estesa modalitat a la ciutat han anat estenent la seva petjada des dels anys 70, consolidant-se als 90 i creant alhora un gran rebuig per part de la majoria dels ciutadans de São Paulo.

Ibope. Aquesta és la paraula que defineix la part més egocèntrica d’aquest art: la recerca de fama. Amb lletres d’estreta relació amb el cos dels pixadores, lletres orgàniques que pateixen aquesta influència gestual al ser dissenyades a gran velocitat i moltes vegades amb poc equilibri, doncs guanya més prestigi el pixadores o la gangue (grup) que aconsegueix el lloc de més difícil accés, el lloc més alt, el més protegit...

Els conflictes van més enllà del debat extern que generen. Entre ells existeix l’anomenat concepte atropleo, consistent en tapar amb una nova pixaçao la creació d’una banda rival. Per alguns un estil de vida, per altres un simple acte d’embrutir una ciutat bruta per si mateixa, el debat està obert i està al carrer.

Més info: www.pichacao.com