Un matí
personalment especial. Una manera de començar la setmana amb sentiment,
coneixent, i sobretot aprenent, d’on venim.
Avui he conegut
al senyor Joel Inglada, arquitecte Català resident a São Paulo i també
vice-president del Casal Català de la mateixa ciutat, l’únic al Brasil.
La història del
Joel és, però, ben diferent de la majoria de Catalans i Catalanes que han
viatjat o emigrat arreu del món. Nascut a Barcelona va venir al Brasil amb
quatre anys i les circumstàncies van fer que, tot i créixer com un típic Paulistano, aprengués la nostra llengua
a casa. Aquest fet, d’un mèrit considerable i recolzat per la voluntat de no
perdre una llengua i una cultura que em remarca com a molt rica, interessant i
potent, va fer que el Joel sigui probablement un dels pocs Catalans que parlen
el nostre llemosí sense cap mena d’accent. Ni és el que es parla a les meves
terres del nord, tampoc és salat, ni el
que parlen a Lleida i s’acosta menys al metropolità de Barcelona.
Un Català sense accent, possiblement per ser
un Català lluny de la terra. “Vosaltres voleu venir i nosaltres volem tornar”
em comenta, referint-se a la voluntat de
viatjar més sovint a casa.
Aquesta voluntat
el porta a aprofitar el mes que passa a Catalunya per a recopilar la millor
informació possible a Internet, un mitjà que pot arribar a ajudar molt la
nostra persistència, per així comprar el millor cinema i literatura publicada a
casa i així portar-la al casal que regenta juntament amb altres socis per exhibir-la
als cinquanta catalans inscrits al casal.
Una tasca que ha
anat amb augment, sobretot quan va decidir fer-se càrrec de la institució i
llogar el local, fet que oferiria activitats de tota mena (projecció de cinema,
organització de concerts de música folklore catalana, col·laboració amb la
penya del Barça, emissió de tv3 per satèl·lit, classes de Català certificat,
etc.). L’activitat passaria de dos cops per setmana a sis, de diferents locals
de reunió a un de fixe, i tot recolzat amb una subvenció que encara arriba de
la Generalitat, evidentment ara reduïda a la meitat, per ajudar-la a
mantenir-la.
Entre fotografies
de l’arquitectura de Gaudí i pintures de Miró i Dalí, regals enviats per el FC
Barcelona, la foto de l’expresident Pujol dedicada i les partitures de Pau Casals, tot això
adornat per la parla de la meva llengua sentia una estranya sensació de petita
pàtria retrobada, d’estar per uns moments de cop a casa.
El fet segurament
no va ser aquest, sinó adonar-me que, a tanta distància, es reconeix amb força
la terra que va des del Cap de Creus al Delta de l’Ebre.
Gràcies Joel per
la iniciativa, les ganes, i sobretot la força de la teva sega.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada