Favela

Es faria estrany. Un any al Brasil és temps suficient com per a parlar de les seves platges, del carnaval i el futbol. Dels temés més clàssics i els tòpics més generals. I un d’aquests tòpics és, tristament, les faveles.

No he pressionat per visitar-les ni les he deixat de banda, senzillament va arribar la oportunitat, organitzada mitjançant el col·lectiu indi de Mumbay URBZ (user-generated cities) que no vaig dubtar en aprofitar.

Del seu urbanisme descontrolat, el seu ràpid creixement i el seu sistema de construcció pobre però alhora eficaç i jerarquitzat en parlen millor altres ponents, entre ells el magnífic article del bloc de l’arquitecte i urbanista José Fariña.

D’altre banda, el que vull tractar avui és el motiu d’aquest bloc, les meves experiències i les meves sensacions. El que van veure els meus ulls i va pensar el meu cap quan tenia els peus al terra de la segona favela més gran de São Paulo.

Dins les jornades d’urbanització de faveles organitzades per la prefectura de São Paulo i durant les visites als predreiros, els constructors de les faveles, un se n’adona de realitats que van més enllà dels tòpics que un pot tenir de les faveles. Evidentment són perilloses, i molt si no n’ets un resident. La misèria hi és present en molts racons i la imatge global pot ser decepcionant. Però és el fet de parlar, el fet de conèixer les persones quan apareixen brots d’esperança. Uns brots que no lluiten per marxar de la favela, lluiten per viure-hi el millor possible, la favela és casa i orgull de molts, una situació qualificada com a impossible d’abolir però amb possibilitats ( un futur i unes oportunitats econòmiques en el món de la construcció molt interessants amb un panorama d’ingressos rentable), i moltes, per millorar-la. Vam passejar, parlar i ballar a la favela. Una favela que pertany a uns que són, com tots, bons i dolents, on els bons tenen molt de mèrit per ser-ho al lloc on són i els dolents no en tenen tots la culpa. És des dels condominios tancats del costat, on cada planta té una piscina pròpia, on veig el mal més gran del Brasil. Tot i així vam marxar aviat, per precaució, però vam marxar contents, perquè vam veure somriures dins la favela.