Una sensació
estranya aquesta tarda, caminant per Avenidada
Paulista cap a una posta de sol de tardor. Deixant enrere el MASP, deixant
enrere una retrospectiva sobre un pintor d’aquells que li agafes estima ràpid, sinó
per la seva vida sobretot per les seves pinzellades, plenes de màgia i misteri.
Un misteri i una melangia que el mateix edifici de la Lina Bo Bardi m’ha
contagiat. Vaig arribar i recordo criticar-lo al començament d’aquest blog, al començament d’un viatge que m’ha
donat moltíssim i m’ha ensenyat a mirar millor, a pensar més estona i sobretot
amb nous punts de vista, molts d’ells ben radicals. I és així, radical, com ha
canviat el meu punt d’un edifici que des del primer dia va ser funcional, un
edifici del qual en qüestionava el seu espai lliure, la plaça que ens regalà la
Lina, la plaça que avui m’ha servit per mirar l’edifici probablement per última
vegada. L´última exposició.
Cada cop sento
més a prop l’olor salada del Mediterrani, i tot entrar a finals d’una tardor
estranya, plena de melangia, sento com qui ja es prepara per l’estiu imminent a
casa meva, i no em desagrada.
Tot i així,
trobaré a faltar la plaça del MASP, aquell oasis de calma al vell mig del cor
de la sempre moguda i sorollosa Sampa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada