El viatge d’occident: Brasília

Estudiada, comentada, criticada, i per fi viscuda, passejada i dibuixada. No és moment per obrir un nou capítol de la història de l’arquitectura i l’urbanisme que en parli. Un nou anàlisi tampoc aportaria res de nou. Tan sols em quedo amb una frase que em vingué al cap durant les llargues i caloroses passejades en que un es sent únic al carrer: “si no existís algú la inventaria”.

Dins una maqueta a escala real amb materials blancs i translúcids que evoquen la puresa i claredat que tingueren les propostes de Juscelino Kubitschek, l’ordenació de Lúcio Costa i l’arquitectura d’Oscar Niemeyer el viatjant es sent diferent, sorprès. L’arquitecte, curiós i dubitatiu, l’estudiant; fascinat.

Una barreja d’emocions, imatges i dissenys que evoquen les voluntats més positives i les arquitectures més pures reflectides en els magnífics espais interiors del palau d’Itimaraty o la puresa de la llum més blanca mai vista dins una catedral així com els moments més hostils, quan un vol viure i tocar l’arquitectura amb les seves mans i passejar amb els seus peus; quan un troba el problema més gran de Brasília, el fet de no tenir automòbil, el fet de no posseir la comoditat de la velocitat. Una velocitat que, segons Niemeyer va ésser el problema de Brasília,”5 anys per a 50 anys” com deia el president Kubitschek, 5 anys que valgueren el progrés de 50, però 5 anys que crearen una arquitectura blanca, pura, nova, però ràpida. 

Els seus habitants la gaudeixen i els de fora la detesten, o això es diu. El cas és que caminant sol per l’eix monumental, movent el cap a cada instant captant cada detall i cada secret amb el quadern i la càmera no eren un impediment per somriure i gaudir d’una de les experiències més emocionants durant la formació d’un arquitecte. El fet és que existeix, està inventada, i és una traça blanca a imatge i semblança d’un avió que aterrà al vell mig del Planalto brasiler aportant una nova vida i un nou rumb al Brasil i una nova pàgina dins la inacabada història de l’arquitectura.