Arquitectures que emocionen

Pair i reflexionar la conferència d’ahir la nit de la mà de l’arquitecte de Milà Vittorio Garatti no ha estat fàcil. I menys ràpid. El procés ha esdevingut lent. Lent com el projecte, encara sense finalitzar, de les “Escuelas de Arte de la Habana”. Projecte que inicià juntament amb els arquitectes cubans Roberto Gottardi i Ricardo Porro. La història del projecte, una barreja de romanticisme revolucionari i alhora repressió militar sempre lligada a la recent història de la Cuba de Fidel Castro es pot conèixer mitjançant el meravellós documental “Unfinished Spaces”.

No vull entrar en historicismes i menys en política, només argumentar que el documental únicament mostra la realitat, és a dir el que ha passat, la història, el que és inesborrable i ja no es pot rectificar, el llegat que queda.

I és d’aquest llegat que un home de 85 anys, amb l’ajuda del seu bastó i el recolzament de les seves paraules i experiència, va pujar a l’escenari i es va emocionar, com la resta dels espectadors, amb les seves experiències. Un arquitecte amb poc projecte i menys obra construïda,  que dedicà la vida a un sol projecte, a un ideal noble, lluny de la política i més a prop de la revolució, però la revolució autèntica, la revolució de l’art, la paraula i la música mitjançant les seves armes: les pròpies mans i la seva arquitectura.

“Seguim vius!” Ens deia, en al·lusió al final de documental exhibit, seguim vius i recaptem fons per a finalitzar un projecte que és més que un projecte, una idea materialitzada amb poc formigó, molts maons i més voltes catalanes. Un projecte que potser el seu pare mai veurà néixer, però un projecte que ningú mai podrà veure morir. Ahir Vittorio Garatti, com si fos el meu avi disfressat d’arquitecte ens va recordar; rodejats de projectes icona i en un món d’arquitectes que encapçalen els llibres amb la seva foto que l’arquitectura, la bona arquitectura, emociona.

“Yo canto, yo practico la música, yo forjo artistas, luego existo”. Fidel Castro (Jutgem només les paraules)