Arquitectes descalços

Tres dies rodejats de la natura més salvatge, la mata atlàntica més pura, per a estudiar amb la ment i conèixer amb el cos i les mans una nova cara de les mil que té l’art de  l’arquitectura.

Antigament els arquitectes construïen les catedrals, la casa, element més lligat a les transformacions de l’arquitectura tal com explica Aldo Rossi al seu compendi “L’Architettura della città”, era creada pel pobles, pels homes. Aquestes sabies paraules, entre altres consells i vivències explicades pe Johan Van Lengen, arquitecte holandès fundador de TIBÁ (Tecnologia Intuitiva e Bio-Arquitetura) van obrir un curs intensiu dedicat al Teto Verdre, és a dir, la coberta vegetal.

Un curs-taller centrat al món de la bio-arquitectura, branca que realitza la construcció de cases sostenibles al 100%  sense emissions nocives, adaptades al medi i de construcció artesanal amb els productes de l’entorn. Entre els que curàvem el curs, la majoria del Brasil però altres vinguts d’arreu del món (Portugal, Espanya, Japó, Mèxic i Argentina entre altres). La majoria arquitectes formats però també gent que arribava procedent d’altres branques, decebuts per la poca consciència inhumanitat de la seva feina o, en el meu cas, per a conèixer més, per a poder aportar el màxim quan arribi el dia que sigui arquitecte.

Als lectors que estudieu o esteu relacionats amb l’arquitectura us recomano un seguiment, així com el seu meravellós llibre “Manual do Arquiteto descalço” i als que no continueu més enllà d’aquí us deixo una de les mil vivències d’un home que voltà mig món i que als seus vuitanta-dos anys, tot recordant-me al meu curiós avi, em deixà una de les anècdotes més interessants sobre arquitectura, i perquè no sobre la vida: Explica que quan en Johan arribà al Brasil recent format com arquitecte treballà amb Sérgio Bernardes, gran arquitecte carioca. Durant la visita a casa d’aquest, un client famós i adinerat de l’arquitecte li preguntà perquè la finestra del seu dormitori, amb impressionants vistes al mar, no era una capa immensa de vidre per abastar de cop el paisatge. L’arquitecte, amb una seguretat exemplar, argumentà que aquella pel·lícula de vidre era de la mida justa per esdevenir una finestra cinètica, una obertura am moviment, de manera que el paisatge cobrava vida, i per abastar els mil i un detalls de la natura i els moviments del mar un sabia de moure, observar de costat, inclinar el cos i la vista. Així, d’aquesta manera l’arquitectura esdevenia el “prazer de arquitectura”.

Una arquitectura que, segons Van Lengen té una marcada finalitat: una arquitectura ecològicament correcte, socialment justa, econòmicament viable i culturalment rica.