dimecres, 2 de novembre del 2011

Manaus (Amazones)



 Crònica del triple viatge espiritual (Manaus- Macondo - Saigon)


29 d’octubre
Em submergeixo a Macondo alhora de sortir amb avió direcció al Nord del país. Les paraules de Gabriel García Márquez  ajuden a reduir un viatge llarg i ajuden, cada vegada més, a entendre la terra que trepitjo. L’essència d’Amèrica Llatina.
Comença a ploure a São Paulo, presagi d’un viatge on deixarem el fred i el vent i trobarem un clima xafogós, però sortosament poc plujós, que impactarà a dos Gironins per a tota la seva vida.
Arribem tard. Taxi fins el centre i registre a l’hostal, Manaus ens espera. Macondo ens espera. Saigon ens espera.
Fa molta calor.
30 d’Octubre
Dia per a visitar la ciutat de Manaus, centre neuràlgic de la selva i les nostres properes sortides. La ciutat dins la mata.
Esmorzem tard al mercat del barri la coneguda tapioca però aquest cop acompanyada de tucumã, fruit extret de les palmeres amazòniques i aigua de coco, l’Enric, el meu acompanyat d’aventures selvàtiques, ha de començar a conèixer el Brasil...
La visita a peu pel centre de la capital de l’Amazones ens permet veure tots els punts i visitar totes les referències de la ciutat, destacant el Teatre Amazònic i el Porto Flutuante.
Tarda tranquil·la, de cervesa negra i d jogo de futevol, el Gremio de Porto Alegre derrota el Fluminese de Rio de Janeiro, equip principal dels manauaras.
Tindrem una tarda plujosa i calorosament enganxosa. Difícil per a sortir però òptima per a conèixer la gent de l’hostal: gent a meitat de viatge com nosaltres, caminants d’Amèrica Llatina i fins i tot Catalans, buscant el seu propi Macondo.
La pluja cessa i quedem amb l’Artur, un contacte que farà que els següents dies ens sentim com a casa. Gran descobridor i gran descobriment.
Ruta automobilística per Manaus, sopar i balada amb música sertanejo. “Nossa, nossa, [...]”. La coneixeu?
31 d’Octubre
Després de preparar el tour pel dia següent ens n’anem amb autobús a Ponta Negra per agafar un vaixell que ens portarà, de la mateixa manera que l’esmenat autobús, a un dels llocs més bonics i alhora estranys (una platja a 1200 quilòmetres de la costa, al riu?) on passarem un dia de sol, fotografia, peixos de pam i mig i caminades metafísiques. La meva pell encara té el record de Manaus. Aquest marxarà, el del meu cor, mai.
De retorn al port penso amb Saigon, en el descrit pel capità Benjamin L. Willard a Apocalypse Now de F.F Coppola. Un paisatge suós de vaixells amarrats entre si i altres fustes que un dia ho van ser, però conformen un paisatge global de cementiri nàutic al mig de la selva que és alhora bell i brut.
Sopar al famós Banzeiro, la famosa i exquisida costela de Tambaqui. Jo encara segueixo a Saigon...
1 de Novembre
Potser un dia massa per a gringos. Un dia de tour, al nostre gust excessivament turístic, on visitarem la mata des de l’aigua (OK), també una tribu indígena de la reserva sustentavel do tupé e do algo acajatuba i donarem dinar des de l’aigua als boto rosa, els dofins de riu amazònics (KO).
De nou a Manaus em retrobo amb la imatge de Saigon, em desfaig de la imatge i la calor amb una dutxa freda a l’hostal per poder anar a comprar, més aviat regatejar, una hamaca autèntica i molt bona, un record que agrairem a casa els propers estius.
Nit tranquil·la de xerrar a la fresca. El portuguès és la llengua de comunicació. Les interessants visions i anècdotes de la vida venen de Colòmbia, Austràlia, Holanda, Itàlia i del mateix Manaus. Cervesa a la seva salut, és la última nit, us trobarem a faltar.

2 de Novembre
Gran dormida i comiat amb la gent de l’hostal. Llavors ens diem adéu amb l’Artur amb una churrascada de llegenda i arribada a São Paulo, passant per Rio, tard. Molt tard. Dormirem al ras esperant el primer bus a la capital. Nit freda per ser Novembre. La pell però encara em crema, segueixo pensant en Saigon...






diumenge, 23 d’octubre del 2011

“Niemeyers” i “Hirsts”


La nota d’avui contempla única i especialment una fase del dia, ja entrada la tarda d’un diumenge que rematava un cap de setmana especialment cultural, on entro en contacte amb les obres de l’exposició “En nome dos artistas” dins el pavelló de la Bienal al parc d’Ibirapuera.
“Niemeyers” i “Hirts”. Aquesta és la història d’avui. Una història basada en la crítica dels noms, l’art per art així com l’arquitectura per arquitectura. La marca que ven. I no escric això perquè no hagi gaudit de l’exposició (veure Jeff Koons, Richard Prince, Damien Hirst i Cindy Sherman entre altres és quelcom difícil de comprimir en un museu) ni de l’edifici, contundent per fora i sinuós i obert per dins.
És simplement avivar el debat amb un últim paràgraf que critiqui aquelles ciutats que paguen fundacions que porten el nom de grans arquitectes forans que poden amb tot menys congelar la crisis actual. O senyors importants que des de països del nord organitzen la subhasta més cara d’animals en formol el mateix dia que l’atur i el cost de vida arriben a rècords absoluts.
És una història que molts coneixeu, podria tenir un altre títol, jo avui li poso el “Niemeyers” i “Hirts”.




dissabte, 22 d’octubre del 2011

Comprar no mercado ...Uma experiência!


Dia de visita al mercat municipal, dia de colors, sabors, i com no pot ser d’altra manera, contrasts.
S’havia fet esperar. Però tocava una visita que sempre recordaré per la gran sorpresa que me’n vaig emportar i els records i les imatges que en tinc. Colors, molts colors.
Les botigues o “postos” de carn i peix són habituals i freqüents en el nostre imaginari col·lectiu, tot i que les proporcions dels animals i la varietat deixava entreveure, des de fora del mercat, el que ens esperava. Botigues de tabac, espècies, vins i caves amb preus injustament desorbitants, molta fressa i molta gent.
I fruita, color, molta fruita. La rutina adquirida anant a comprar-la al supermercat s’esvaí de cop. La fruita tropical existeix, i és, de la mateixa manera que colorida i cara, exquisida. Des de mangos dolcíssims sense fibres a fruites amazòniques passant per híbrids fruit de barreges entre espècies. El color et sorprenia per fora però la textura i el gust per dins. I gràcies als simpàtics venedors, acostumats a tractar amb turistes, la possibilitat d’experimentar sabors,  olors i textures es convertia en quelcom fàcil i usual.
La pausa obligada al mercat passa reservant taula al pis superior d’aquest a un dels restaurants on fan el famós (tot i que també greixós i pesat) “sandwiche de mortadel·la”, una cosa més a tatxar de la llista. Però per a sopar verdura.
La febre mercantil és difícil de desprendre sortint del mercat, doncs la munió de venedors de carrer que et persegueix tot venent els objectes més insòlits possible et vincula fins i tot al carrer amb el ritme frenètic del mercat. Tornaré.
La segona part del dia transcorre a la Pinacoteca Municipal do Estado do São Paulo, reformada amb molt bon gust per Mendes da Rocha, on contemplem la col·lecció permanent, la millor pintura estatal vista fins ara, i la segona part de l’obra exposada a la capital paulista de l’artista Olafur Eliasson.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Ponto de vista


Avui he acabat un llibre que m'ha marcat molt, no pel títol i la seva temàtica, que podrien confondre a més d'un lector interessat. Sinó per la seva voluntat il·lustrativa d'una època del que molt se n'ha parlat però sempre des dels mateixos punts de vista.
"Homenatge a Catalunya", de GeorgeOrwell, narrat a través d'un punt de vista crític contra els dos bàndols. Una crítica no objectiva, però sí una crítica forana, allunyada de sentiments més patris però si idealistes que m'ha deixat sense paraules. Pels qui no el coneixeu ho recomano, pels que si que l'heu gaudit és així com m'agradaria i intento cada dia explicar aquesta gran experiència lluny de casa.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Enjoying SP



Enjoying São Paulo, perquè les parets parlen, et diuen on anar, què mirar...
Enjoying São Paulo, perquè cada dia és nou, el clima pot canviar, no saps on pararàs...
Enjoying São Paulo, perquè la seva gent, com la ciutat, té molt a oferir, però també a prendre...
Enjoying São Paulo, perquè aquí és on has caigut, i aquesta és la teva oportunitat...




Utopies


El 1929, en plena crisis econòmica americana i mundial (ús sona?), Hugh Ferris publica el llibre The Metropolis of Tomorrow, el compendi de la seva obra i pensament. En ell ens cita:
“Aviat quedà demostrat que la depressió tenia com a mínim un costat positiu: si els arquitectes no podien construir realment res, com a mínim podien pensar molt. El debat del gratacels s’havia acabat; era el moment de fer una reflexió serena”
Havia arribat doncs, la hora de Ferris, l’hora de les utopies.
80 anys després ens torbem immersos en la mateixa situació. No vull fer comparacions odioses ni obrir un nou debat en aquest tema, anem a pensar, anem a les utopies.
Amb la voluntat de relacionar les ciutats de São Paulo amb Nova York, i agafant de nou les pautes delirants del magnífic llibre de R. Koolhas parlarem de dos projectes no realitzats.

NY – Gran Hotel d’Antoni Gaudí

Es demana a Gaudí que realitzi un croquis d’un gratacels que contindrà un hotel sense tant sols conèixer-ne la ubicació ni visitar una ciutat de canvis constants i molt més accelerats que Barcelona.
Gaudí, atenet-se a les necessitats dels clinets, dissenya un hotel estratificat mitjançant les plantes amb una volumetria final conoide. Una torre, com no podia esser d’una altra manera, ocupant la illa de forma isolada com si es tractés d’un podi.
Un edifici desconnectat internament de la realitat exterior mitjançant el seu ús: habitacions d’hotel barrejades amb restaurants temàtics, auditoris i sales de festes . Una realitat interior amb contràs amb el baix impacte exterior: Gaudí deixaria la planta baixa lliure, porxada mitjançant els seus pilars-estalactites que oferiria a la ciutat un espai que anys més tard Mies van der Rohe sabria reconèixer a través del seu Seagram Building.

SP- Maharishi SP Tower del Grupo Brasilinvest i el MGDF (Maharishi Global Development Fund) dels Estats Units

Aquests noms pertanyen als inversors que, entre els anys 2000 i 2005, volien construir una mega-torre de 510 metres d’alçada en una antiga zona industrial.
De proporcions colossals (base quadrada de 246 m i una àrea útil de 1.411.481 m2) l’edifici contindria, al llarg de les seves 108 plantes, entre altres: una universitat, un hospital, un hotel, sales de cinema, oficines, un centre comercial i habitatges.
Estèticament la proposta estaria inspirada en temes hindús i presentaria la forma exterior semblant a una piràmide.
Finalment, una forta oposició creada a través de la revista paulista d’arquitectura i urbanisme Caramelo i les prohibicions municipals desestimaren la proposta. Estem parlant de fa 10 anys, d’una ciutat amb un descontrol urbanístic que ens aproxima a la ciutat de les 2028 illes.
Que les imatges parlin per si soles...


dimarts, 18 d’octubre del 2011

Procurando “Portadores”


Avui, conferència a l’escola amb l’honorable presència de Paulo Mendes da Rocha. Ahir exposició inaugural amb la participació d’una professora de l’escola. Una coincidència que ha fet d’aquests dos dies molt productius i interessants. Avui parlarem d’ahir, i ho farem més enllà de l’arquitectura però sense deixar-la. Avui, però ahir.
El projecte PORTADORES “La imagen en el campo ampliado del cuerpo”, realitzat per l’artista plàstica madrilenya Almudena Lobera i l’arquitecta, professora de l’escola i també tatuadora madrilenya Isabel Martínez Abascal es va presentar ahir en la seva versió 1.0 en un local senzill, gairebé minimalista. Presentació senzilla, gairebé inexistent, però rerefons de la proposta d’una qualitat magnífica. Clares mereixedores de les beques d’art impulsades per Caja Madrid.
A la galeria Metrópole de São Paulo presentaven la primera versió del projecte, consistent en l’exposició de dotze dissenys que l’artista Almudena Lobera havia dissenyat. Relacionats amb el concepte de l’exposició i de traç molt fi, l’arquitecta i també tatuadora Isabel Martínez els representaria, a escala 1:1 a la pell dels “portadores” que s’oferissin a portar una obra d’art, gairebé un no tatuatge, amb el seu corresponent certificat d’autenticitat d’obra i el compromís per exposar, més que el seu cos, la seva nova obra tatuada, durant l’exposició definitiva que es durà a terme més endavant.
Conversant amb les autores, sobre subvencions de projectes, ajudes i beques d’art vaig passar una tarda d’allò més interessant i enriquidora. No era l’exposició, tampoc els dibuixos (que eren una meravella), el concepte era molt fort. Aquesta era la base de l’èxit.
Ara per ara es segueixen buscant portadores per iniciar la fase 1.2, el tatuatge, més aviat dibuix en aquest cas, a la pell.
Més endavant 2.0