Crònica del triple viatge espiritual (Manaus- Macondo - Saigon)
29 d’octubre
Em submergeixo a Macondo alhora de sortir amb avió
direcció al Nord del país. Les paraules de Gabriel García Márquez ajuden a reduir un viatge llarg i ajuden, cada
vegada més, a entendre la terra que trepitjo. L’essència d’Amèrica Llatina.
Comença a ploure
a São Paulo, presagi d’un viatge on deixarem el fred i el vent i trobarem un
clima xafogós, però sortosament poc plujós, que impactarà a dos Gironins per a
tota la seva vida.
Arribem tard.
Taxi fins el centre i registre a l’hostal, Manaus ens espera. Macondo ens espera. Saigon ens espera.
Fa molta calor.
30 d’Octubre
Dia per a visitar
la ciutat de Manaus, centre neuràlgic de la selva i les nostres properes sortides.
La ciutat dins la mata.
Esmorzem tard al
mercat del barri la coneguda tapioca però
aquest cop acompanyada de tucumã,
fruit extret de les palmeres amazòniques i aigua de coco, l’Enric, el meu
acompanyat d’aventures selvàtiques, ha de començar a conèixer el Brasil...
La visita a peu
pel centre de la capital de l’Amazones ens permet veure tots els punts i
visitar totes les referències de la ciutat, destacant el Teatre Amazònic i el Porto Flutuante.
Tarda tranquil·la,
de cervesa negra i d jogo de futevol,
el Gremio de Porto Alegre derrota el Fluminese de Rio de Janeiro, equip
principal dels manauaras.
Tindrem una tarda
plujosa i calorosament enganxosa. Difícil per a sortir però òptima per a conèixer
la gent de l’hostal: gent a meitat de viatge com nosaltres, caminants d’Amèrica
Llatina i fins i tot Catalans, buscant el seu propi Macondo.
La pluja cessa i
quedem amb l’Artur, un contacte que farà que els següents dies ens sentim com a
casa. Gran descobridor i gran descobriment.
Ruta automobilística
per Manaus, sopar i balada amb música
sertanejo. “Nossa, nossa, [...]”. La coneixeu?
31 d’Octubre
Després de
preparar el tour pel dia següent ens
n’anem amb autobús a Ponta Negra per agafar un vaixell que ens portarà, de la
mateixa manera que l’esmenat autobús, a un dels llocs més bonics i alhora
estranys (una platja a 1200 quilòmetres de la costa, al riu?) on passarem un
dia de sol, fotografia, peixos de pam i mig i caminades metafísiques. La meva
pell encara té el record de Manaus. Aquest marxarà, el del meu cor, mai.
De retorn al port
penso amb Saigon, en el descrit pel capità Benjamin L. Willard a Apocalypse Now de F.F Coppola. Un
paisatge suós de vaixells amarrats entre si i altres fustes que un dia ho van
ser, però conformen un paisatge global de cementiri nàutic al mig de la selva
que és alhora bell i brut.
Sopar al famós
Banzeiro, la famosa i exquisida costela
de Tambaqui. Jo encara segueixo a Saigon...
1 de Novembre
Potser un dia
massa per a gringos. Un dia de tour, al nostre gust excessivament
turístic, on visitarem la mata des de l’aigua (OK), també una tribu indígena de
la reserva sustentavel do tupé e do algo
acajatuba i donarem dinar des de l’aigua als boto rosa, els dofins de riu amazònics
(KO).
De nou a Manaus
em retrobo amb la imatge de Saigon, em
desfaig de la imatge i la calor amb una dutxa freda a l’hostal per poder anar a
comprar, més aviat regatejar, una hamaca autèntica i molt bona, un record que
agrairem a casa els propers estius.
Nit tranquil·la
de xerrar a la fresca. El portuguès és la llengua de comunicació. Les
interessants visions i anècdotes de la vida venen de Colòmbia, Austràlia,
Holanda, Itàlia i del mateix Manaus. Cervesa a la seva salut, és la última nit,
us trobarem a faltar.
Gran dormida i comiat
amb la gent de l’hostal. Llavors ens diem adéu amb l’Artur amb una churrascada de llegenda i arribada a São
Paulo, passant per Rio, tard. Molt tard. Dormirem al ras esperant el primer bus
a la capital. Nit freda per ser Novembre. La pell però encara em crema,
segueixo pensant en Saigon...
