Principis d’un viatge

“Quer pouco: terás tudo.

Quer nada: seràs livre.

O mesmo amor que tenham

Por nós, quer-nos, oprime-nos.”

Fernando Pessoa “Odes de Ricardo Reis”.  O dit d’una altra manera: un gran que sabia del que tractava l’assumpte...

“Pichaçao” no és “Pixaçao”

“Neste jogo, os alafabetos somos nós”

Amb aquest prefaci d’Henrique Nardi ens introduïm dins el llibre del dissenyador GustavoLassala “Pichação não é Pixaçao” sobre el món, més aviat submón del graffitti i l’art urbà Brasiler i més aviat Paulista.

Conceptes com ara sticker, letreiro, grafite, grapixo, bomb, sentencil són comuns per una persona que practica o estudia i admira l’anomenat street art procedent de la Nova York dels anys cinquanta. Ara bé, al Brasil, concretament a São Paulo, mots com pichaçao i pixaçao apareixen freqüentment alhora de referir-se a l’art de carrer de la ciutat Paulista. Què és la pichaçao, com es diferència de la pixaçao, qui són els seu practicants i perquè ho fan?

I perquè parlo d’això? Com he arribat fins aquest punt? Si escriviu els mots esmenats a un buscador d’internet us apareixeran fotografies de murs i edificis la seva majoria pintats, embrutits o decorats (a criteri de l’observador) amb una tipologia i tipografia que des d’un primer moment em va semblar interessant. Pel seu particular estil i per la seva personalitat única, mai vista a cap altra gran meca de l’art urbà coneguda per a mi com Nova York, Barcelona o Berlin. Com que la curiositat em crema, vaig començar a investigar...

Primer de tot, quina és la diferència entre dos conceptes que sonen iguals? La pichaçao en primer respondria al cànon de grafit per a remarcar la presència d’una persona en un lloc i cridar l’atenció. Datat des de l’època dels Romans i emprat per presències literàries com Lord Byron durant el seu viatge al cap Sunion. D’altra banda, la pixaçao compren una gramàtica pròpia, evolució de la pichaçao i molt evolucionada a la ciutat de São Paulo, té una història escrita en la seva pròpia lletra.

Amb una tipografia pròpia i única, estudiada per a molts dissenyadors de la ciutat i inspirada en logos de bandes punk o heavy metal (Kiss, Ratos de Porão, Iron Maiden, etc.) els pixadores es disputen les zones més emblemàtiques de la ciutat amb publicistes, autoritats municipals i forces polítiques per estendre el seu missatge.

Fruit de protestes socials (vegeu SP:Democràcia i murs), manca d’infraestructures o espais verds a la ciutat o simplement com a fita personal els pixadores, els practicants d’aquesta estesa modalitat a la ciutat han anat estenent la seva petjada des dels anys 70, consolidant-se als 90 i creant alhora un gran rebuig per part de la majoria dels ciutadans de São Paulo.

Ibope. Aquesta és la paraula que defineix la part més egocèntrica d’aquest art: la recerca de fama. Amb lletres d’estreta relació amb el cos dels pixadores, lletres orgàniques que pateixen aquesta influència gestual al ser dissenyades a gran velocitat i moltes vegades amb poc equilibri, doncs guanya més prestigi el pixadores o la gangue (grup) que aconsegueix el lloc de més difícil accés, el lloc més alt, el més protegit...

Els conflictes van més enllà del debat extern que generen. Entre ells existeix l’anomenat concepte atropleo, consistent en tapar amb una nova pixaçao la creació d’una banda rival. Per alguns un estil de vida, per altres un simple acte d’embrutir una ciutat bruta per si mateixa, el debat està obert i està al carrer.

Més info: www.pichacao.com

Manaus (Amazones)

 Crònica del triple viatge espiritual (Manaus- Macondo - Saigon)

29 d’octubre

Em submergeixo a Macondo alhora de sortir amb avió direcció al Nord del país. Les paraules de Gabriel García Márquez  ajuden a reduir un viatge llarg i ajuden, cada vegada més, a entendre la terra que trepitjo. L’essència d’Amèrica Llatina.

Comença a ploure a São Paulo, presagi d’un viatge on deixarem el fred i el vent i trobarem un clima xafogós, però sortosament poc plujós, que impactarà a dos Gironins per a tota la seva vida.

Arribem tard. Taxi fins el centre i registre a l’hostal, Manaus ens espera. Macondo ens espera. Saigon ens espera.

Fa molta calor.

30 d’Octubre

Dia per a visitar la ciutat de Manaus, centre neuràlgic de la selva i les nostres properes sortides. La ciutat dins la mata.

Esmorzem tard al mercat del barri la coneguda tapioca però aquest cop acompanyada de tucumã, fruit extret de les palmeres amazòniques i aigua de coco, l’Enric, el meu acompanyat d’aventures selvàtiques, ha de començar a conèixer el Brasil...

La visita a peu pel centre de la capital de l’Amazones ens permet veure tots els punts i visitar totes les referències de la ciutat, destacant el Teatre Amazònic i el Porto Flutuante.

Tarda tranquil·la, de cervesa negra i d jogo de futevol, el Gremio de Porto Alegre derrota el Fluminese de Rio de Janeiro, equip principal dels manauaras.

Tindrem una tarda plujosa i calorosament enganxosa. Difícil per a sortir però òptima per a conèixer la gent de l’hostal: gent a meitat de viatge com nosaltres, caminants d’Amèrica Llatina i fins i tot Catalans, buscant el seu propi Macondo.

La pluja cessa i quedem amb l’Artur, un contacte que farà que els següents dies ens sentim com a casa. Gran descobridor i gran descobriment.

Ruta automobilística per Manaus, sopar i balada amb música sertanejo. “Nossa, nossa, [...]”. La coneixeu?

31 d’Octubre

Després de preparar el tour pel dia següent ens n’anem amb autobús a Ponta Negra per agafar un vaixell que ens portarà, de la mateixa manera que l’esmenat autobús, a un dels llocs més bonics i alhora estranys (una platja a 1200 quilòmetres de la costa, al riu?) on passarem un dia de sol, fotografia, peixos de pam i mig i caminades metafísiques. La meva pell encara té el record de Manaus. Aquest marxarà, el del meu cor, mai.

De retorn al port penso amb Saigon, en el descrit pel capità Benjamin L. Willard a Apocalypse Now de F.F Coppola. Un paisatge suós de vaixells amarrats entre si i altres fustes que un dia ho van ser, però conformen un paisatge global de cementiri nàutic al mig de la selva que és alhora bell i brut.

Sopar al famós Banzeiro, la famosa i exquisida costela de Tambaqui. Jo encara segueixo a Saigon...

1 de Novembre

Potser un dia massa per a gringos. Un dia de tour, al nostre gust excessivament turístic, on visitarem la mata des de l’aigua (OK), també una tribu indígena de la reserva sustentavel do tupé e do algo acajatuba i donarem dinar des de l’aigua als boto rosa, els dofins de riu amazònics (KO).

De nou a Manaus em retrobo amb la imatge de Saigon, em desfaig de la imatge i la calor amb una dutxa freda a l’hostal per poder anar a comprar, més aviat regatejar, una hamaca autèntica i molt bona, un record que agrairem a casa els propers estius.

Nit tranquil·la de xerrar a la fresca. El portuguès és la llengua de comunicació. Les interessants visions i anècdotes de la vida venen de Colòmbia, Austràlia, Holanda, Itàlia i del mateix Manaus. Cervesa a la seva salut, és la última nit, us trobarem a faltar.

2 de Novembre

Gran dormida i comiat amb la gent de l’hostal. Llavors ens diem adéu amb l’Artur amb una churrascada de llegenda i arribada a São Paulo, passant per Rio, tard. Molt tard. Dormirem al ras esperant el primer bus a la capital. Nit freda per ser Novembre. La pell però encara em crema, segueixo pensant en Saigon...

“Niemeyers” i “Hirsts”

La nota d’avui contempla única i especialment una fase del dia, ja entrada la tarda d’un diumenge que rematava un cap de setmana especialment cultural, on entro en contacte amb les obres de l’exposició “En nome dos artistas” dins el pavelló de la Bienal al parc d’Ibirapuera.

“Niemeyers” i “Hirts”. Aquesta és la història d’avui. Una història basada en la crítica dels noms, l’art per art així com l’arquitectura per arquitectura. La marca que ven. I no escric això perquè no hagi gaudit de l’exposició (veure Jeff Koons, Richard Prince, Damien Hirst i Cindy Sherman entre altres és quelcom difícil de comprimir en un museu) ni de l’edifici, contundent per fora i sinuós i obert per dins.

És simplement avivar el debat amb un últim paràgraf que critiqui aquelles ciutats que paguen fundacions que porten el nom de grans arquitectes forans que poden amb tot menys congelar la crisis actual. O senyors importants que des de països del nord organitzen la subhasta més cara d’animals en formol el mateix dia que l’atur i el cost de vida arriben a rècords absoluts.

És una història que molts coneixeu, podria tenir un altre títol, jo avui li poso el “Niemeyers” i “Hirts”.

Comprar no mercado ...Uma experiência!

Dia de visita al mercat municipal, dia de colors, sabors, i com no pot ser d’altra manera, contrasts.

S’havia fet esperar. Però tocava una visita que sempre recordaré per la gran sorpresa que me’n vaig emportar i els records i les imatges que en tinc. Colors, molts colors.

Les botigues o “postos” de carn i peix són habituals i freqüents en el nostre imaginari col·lectiu, tot i que les proporcions dels animals i la varietat deixava entreveure, des de fora del mercat, el que ens esperava. Botigues de tabac, espècies, vins i caves amb preus injustament desorbitants, molta fressa i molta gent.

I fruita, color, molta fruita. La rutina adquirida anant a comprar-la al supermercat s’esvaí de cop. La fruita tropical existeix, i és, de la mateixa manera que colorida i cara, exquisida. Des de mangos dolcíssims sense fibres a fruites amazòniques passant per híbrids fruit de barreges entre espècies. El color et sorprenia per fora però la textura i el gust per dins. I gràcies als simpàtics venedors, acostumats a tractar amb turistes, la possibilitat d’experimentar sabors,  olors i textures es convertia en quelcom fàcil i usual.

La pausa obligada al mercat passa reservant taula al pis superior d’aquest a un dels restaurants on fan el famós (tot i que també greixós i pesat) “sandwiche de mortadel·la”, una cosa més a tatxar de la llista. Però per a sopar verdura.

La febre mercantil és difícil de desprendre sortint del mercat, doncs la munió de venedors de carrer que et persegueix tot venent els objectes més insòlits possible et vincula fins i tot al carrer amb el ritme frenètic del mercat. Tornaré.

La segona part del dia transcorre a la Pinacoteca Municipal do Estado do São Paulo, reformada amb molt bon gust per Mendes da Rocha, on contemplem la col·lecció permanent, la millor pintura estatal vista fins ara, i la segona part de l’obra exposada a la capital paulista de l’artista Olafur Eliasson.

Ponto de vista

Avui he acabat un llibre que m'ha marcat molt, no pel títol i la seva temàtica, que podrien confondre a més d'un lector interessat. Sinó per la seva voluntat il·lustrativa d'una època del que molt se n'ha parlat però sempre des dels mateixos punts de vista.

"Homenatge a Catalunya", de GeorgeOrwell, narrat a través d'un punt de vista crític contra els dos bàndols. Una crítica no objectiva, però sí una crítica forana, allunyada de sentiments més patris però si idealistes que m'ha deixat sense paraules. Pels qui no el coneixeu ho recomano, pels que si que l'heu gaudit és així com m'agradaria i intento cada dia explicar aquesta gran experiència lluny de casa.

Enjoying SP

Enjoying São Paulo, perquè les parets parlen, et diuen on anar, què mirar...

Enjoying São Paulo, perquè cada dia és nou, el clima pot canviar, no saps on pararàs...

Enjoying São Paulo, perquè la seva gent, com la ciutat, té molt a oferir, però també a prendre...

Enjoying São Paulo, perquè aquí és on has caigut, i aquesta és la teva oportunitat...