Arquitectures que emocionen

Pair i reflexionar la conferència d’ahir la nit de la mà de l’arquitecte de Milà Vittorio Garatti no ha estat fàcil. I menys ràpid. El procés ha esdevingut lent. Lent com el projecte, encara sense finalitzar, de les “Escuelas de Arte de la Habana”. Projecte que inicià juntament amb els arquitectes cubans Roberto Gottardi i Ricardo Porro. La història del projecte, una barreja de romanticisme revolucionari i alhora repressió militar sempre lligada a la recent història de la Cuba de Fidel Castro es pot conèixer mitjançant el meravellós documental “Unfinished Spaces”.

No vull entrar en historicismes i menys en política, només argumentar que el documental únicament mostra la realitat, és a dir el que ha passat, la història, el que és inesborrable i ja no es pot rectificar, el llegat que queda.

I és d’aquest llegat que un home de 85 anys, amb l’ajuda del seu bastó i el recolzament de les seves paraules i experiència, va pujar a l’escenari i es va emocionar, com la resta dels espectadors, amb les seves experiències. Un arquitecte amb poc projecte i menys obra construïda,  que dedicà la vida a un sol projecte, a un ideal noble, lluny de la política i més a prop de la revolució, però la revolució autèntica, la revolució de l’art, la paraula i la música mitjançant les seves armes: les pròpies mans i la seva arquitectura.

“Seguim vius!” Ens deia, en al·lusió al final de documental exhibit, seguim vius i recaptem fons per a finalitzar un projecte que és més que un projecte, una idea materialitzada amb poc formigó, molts maons i més voltes catalanes. Un projecte que potser el seu pare mai veurà néixer, però un projecte que ningú mai podrà veure morir. Ahir Vittorio Garatti, com si fos el meu avi disfressat d’arquitecte ens va recordar; rodejats de projectes icona i en un món d’arquitectes que encapçalen els llibres amb la seva foto que l’arquitectura, la bona arquitectura, emociona.

“Yo canto, yo practico la música, yo forjo artistas, luego existo”. Fidel Castro (Jutgem només les paraules)

Ocupació obligada

“No centro de São Paulo há mais imóveis vazios de que fmílias sem moradia”. Paraules de capçalera que il·lustren i resumeixen el documental del grup Leva sobre l’ocupació d’habitatge abandonat a una futura especulació i la situació de milers de persones lluitant pel dret d’un sostre que també correspont a la gent amb salaris mínims.

El documental, molt ben explicat  i reflexionat al blog Mirades Urbanes de la Paula, gran amiga i alhora també estudiant d’arquitectura, és una reflexió clara i dura de la situació actual al Brasil centrat en l’entorn de l’edifici Manuá, al vell centre de São Paulo. Un dels molts espais que, immillorablement explicats per un dels seus usuaris, estan esperant complir la seva funció més social: oferir un sostre digne i merescut a les persones. Un problema amb resposta prorrogada. Així doncs, ocupació obligada.

Galeria Baró

Fa un temps vaig deixar constància amb una molt bona opinió de la meva visita a la Galeria Vermelho, magnífic projecte de Paulo Mendes da Rocha. Recordo haver citat un espai màgic i únic, molt ben aconseguit.

Doncs bé, la història s’ha repetit durant la meva visita a la galeria Maria Baró. Una galeria de São Paulo amb propietària de Barcelona. Un magnífic espai, coronat amb una nau industrial tot creant un gran espai. Ample i relaxat per a l’espectador que contempla les peces d’art amb una llum magnífica i es perd pels envans i laberints que cada exposició de dins requereixen sense necessitat d’alterar un espai suficientment adaptable per a tot.

De nou São Paulo, sempre ajudat pel seu caràcter gegantí i la seva quantitat innombrable de persones em torna a sorprendre.

 

Era 2.0

Era 2.0 o la importància de la difusió de la informació, de la arquitectura. El paper de l’arquitectura dins les xarxes socials. Aquests i similars podrien ser diferents títols per a la conferència realitzada avui a l’escola per l’arquitecte xilè David Basulto, cofundador d’Archdaily, la coneguda pàgina web d’arquitectura.

I aquest ha esdevingut, com no podia ser d’altra manera, el tema a tractar dins una de les conferències més interessants i alhora diferents sobre arquitectura que he tingut el plaer d’escoltar.

Anècdotes molt interessants i formatives: La d’una editorial que refusa publicar un projecte ofert pels seus creadors, aquests la difonen a internet amb un gran èxit i la mateixa editorial és qui es posa després en contacte amb ells per a publicar-la.

És l’era 2.0, on, segons la prestigiosa revista Time nosaltres som la personalitat de l’any. Qualsevol arquitecte, fins i tot estudiant, pot competir des de l’estudi de casa en un concurs internacional contra els despatxos més grans i mediàtics del moment. L’arquitecte ara segueix dissenyant tot el que veu i pensa, però també fotografiant, etiquetant, penjant i sobretot compartint a internet el seu coneixement.

Segons Rupert Murdoch no és l’empresa gran que es menja la petita. Ara és l’empresa ràpida la que es menja la lenta. I això té forts beneficis, com per exemple el despatx madrileny ALT arquitectura, que, gràcies a tenir gairebé 500.000 fans a la famosa xarxa social facebook va facturar dos milions de dòlars l’any passat. No cal remarcar el que està passant a dia d’avui per sorprendre’ns i molt, que els temps estan canviant. És curiós dir-ho amb un blog, potser ens replantejarem el format. Però benvinguts a l’era 2.0...

Casa das Rozas + de Chirico

Dia de visites culturals i també coincidències. Llegir “L’Architettura della città” a São Paulo i coincidir amb una exposició al MASP sobre el pintor Giorgio de Chirico és, enllaçant l’obra dels dos mediterranis, metafísic.

Una gran col·lecció itinerant sota el títol “Osentimento da arquitectura” obligada per amants de l’art i l’arquitectura. I més arquitectura, aquest cop visitada a peu baixant tota l’avinguda Paulista, col·lecció d’edificis com si fossin trofeus de diferents mides, estils i, sobretot, valor.

Cap al final de l’avinguda, marcada per la pèrdua de caràcter edificatiu ens trobem una casa, més aviat una gran casa del 1935 projectada per Ramos de Azevedo que inclou, de la mateixa manera que la fundació Sorolla a Madrid, l’espai Haroldo de Campos de poesia e literatura. Un oasis de les lletres al mig del desert del formigó, l’acer i el vidre. Poesia i art entre gratacels.

El llop estepari

La solitud de tenir l’amor, la família i els amics més propers tant lluny em recorda a vegades el conte de Hermann Hesse. Aquest llop però, diferent i semblant alhora, viu i té les ganes d’anar coneixent i aprenent de les persones que es troba al seu camí, un camí recorregut a vegades sol i a estones acompanyat. Un camí amb un final, però un final indefinit.

Reintegraçao

La nostra universitat, a més a més de promoure l’estudi i ensenyament de l’arquitectura i promoure la difusió de l’art i altres branques culturals mostra interès, de fet seria un greu error si no ho fes, en la qüestió més social de l’arquitectura. L’ocupació massiva, les favelas i altres tipus d’urbanisme massa estesos al Brasil de difícil solució i recent estudi.

Hi ha organitzacions que es dediquen a l’ajuda i construcció d’equipaments i dotacions de cases, altres, potser amb una mica més de força i mitjançant l’organització en col·lectius es dediquen a donar suport a la difícil creuada pel dret a l’habitatge.

Avui comento un text del col·lectiu Usina, un grup d’arquitectes i altres professionals del sector que ajuda i col·labora, organitzant i jerarquitzant la construcció d’aquests barris “self-help” auto construïts.

En aquest cas el document adjunt és una denúncia a l’activitat policial, que va causar una gran repressió en el desallotjament, reintegraçao segons ells, de la comunitat del Pinheirinho el passat mes de gener. Les fotografies parlen per a si soles, la història del terreny, marcada per les paraules especulació i corrupció, enemics dels nostres herois de la història, els MUST (movimento urbano sem teto). El problema és el de sempre, impossibilitat de garantir l’accés a una casa digna, les precàries cases que van construir amb la seva suor ara són només pols d’excavadora.

Ho he sentit molts cops i ara també ho dic: "O Brasil não é um país pobre, o Brasil é um país injusto".