Aquesta és un
relat impactant basat en fets reals. Basat en fets que es desenvolupen al
Brasil cada dia sense que algú hi posi un remei definitiu. La cara més fosca
d’un país que creix sense prendre atenció als seus fills.
La persona que em
va explicar aquesta història, la qual mantindré en l’anonimat per respecte i
perquè no vol penjar-se cap medalla és la definició de persona que tothom
hauria de ser. La que viu i deixa viure i a part de tot això ajuda a la gent
com a dedicació i com a feina. Aquest actua a la història com a narrador que em
traspassa el seu impactant record treballant a un centre de menors a una ciutat
amb índex criminals alts com São Paulo.
Una història d’un
noi, que anomenarem salvatge per la forta relació que la història té amb el
llibre i pel fet que el nostre narrador llegia el llibre d’Aldous Huxley Un món feliç quan va arribar aquest
pobre desventurat al centre.
Aquesta història
m’arribà després de llegir l’esmenat llibre.
El salvatge
nasqué segurament el mateix dia que la mare i el pare es van conèixer, en un
bar de mala mort d’un barri de negatiu renom. Ja aquella nit, passada per
alcohol i dins un lavabo brut naixeria una flor marcida abans d’hora.
La mare, tractada
amb brutalitat per l’home amb qui s’hagué de casar per culpa del seu embaràs s’alegrà
quan el seu marit, de feina poc noble, morí atropellat al carrer. Ja no el
veuria mai més, ja no la tancaria a casa tot el dia, ja no la pegaria,
començava una nova vida.
Però nasqué el
salvatge, el record viu d’un pare que mai va ser pare i un fill que no seria
mai fill. El salvatge creixia en un àmbit poc recomanable per un nen, l’atenció
de la mara era escassa doncs ja havia trobat un nou home amb qui començar una
nova vida i oblidar el passat. Oblidar el seu propi fill, que cada vegada li
recordava més el primer marit, aquelles faccions es convertien cada vegada més
en les de l’home que gairebé la mata...
El nen no parà de
delinquir fins el punt que a casa seva no en volgueren saber res, abandonà la
casa per trobar una nova família al carrer, altres salvatges el feien sentir
com a igual i era continu la seva entrada a jutjat de menors per petits furs i
altres delits.
La vida d’un
salvatge abandonat és dura, i a vegades la prostitució és un recurs fàcil per a
subsistir o per a poder vestir l’últim model de xandall de marca que porten els
jugadors de futbol. El narrador em comentava que són aquestes grans marques de
roba les que “patrocinen” el centre de menors on treballa.
Així doncs, delit
vers delit i amb la malaltia del sida dins la sang arribà al centre per a quedar-se.
Tot i això aquest relat té un punt esperançador i és que el noi començà a
canviar, començà fins i tot a escriure i llegir molt. I fou la màgia del negre
sobre el blanc que el començaren a canviar. Els salvatges com ell i en la
mateixa situació l’ajudaren i el tractaren com a igual, fins el dia que es
descobrí que era portador del VIH i contragué una malaltia pulmonar.
El salvatge ara
era marginat pels seus iguals, i reclús en quarantena en una suite privada
sense accés a cap dels seus llibres ni passatemps. El narrador cada vegada
parlava menys amb el salvatge, cada dia estava més deprimit, ja no li arribaven
més dibuixos on el sexe i la violència són un tema recorrent dins els salvatges
del centre, la mare no en volia saber res d’aquest tema, argumentant que no era
el seu fill.
La història acaba
de la mateixa manera que el llibre de Huxley, pels qui no l’heu llegit, amb el
nostre salvatge penjant del sostre...
“Eso ha sido todo ella
no ha querido saber si era o no era Caddy porque sabe que Caddy no quiere ser
rescatada ya carece de nada que merezca la pena salvarse porque carece de todo
lo que puede perder que merezca la pena perderse.”
El ruido y la furia.
William Faulkner
