5 lliçons

Aquest és només un número de la quantitat de respostes als problemes que genera una ciutat en constant creixement però també estudi. São Paulo genera problemes urbanístics a solucionar però també obre la porta a noves teories. És seu de la cultura més pionera de l’Amèrica llatina i en són constants les referències i els estudis com és el següent, que ens arriba de la sempre avantguardista Escandinàvia.

Favela

Es faria estrany. Un any al Brasil és temps suficient com per a parlar de les seves platges, del carnaval i el futbol. Dels temés més clàssics i els tòpics més generals. I un d’aquests tòpics és, tristament, les faveles.

No he pressionat per visitar-les ni les he deixat de banda, senzillament va arribar la oportunitat, organitzada mitjançant el col·lectiu indi de Mumbay URBZ (user-generated cities) que no vaig dubtar en aprofitar.

Del seu urbanisme descontrolat, el seu ràpid creixement i el seu sistema de construcció pobre però alhora eficaç i jerarquitzat en parlen millor altres ponents, entre ells el magnífic article del bloc de l’arquitecte i urbanista José Fariña.

D’altre banda, el que vull tractar avui és el motiu d’aquest bloc, les meves experiències i les meves sensacions. El que van veure els meus ulls i va pensar el meu cap quan tenia els peus al terra de la segona favela més gran de São Paulo.

Dins les jornades d’urbanització de faveles organitzades per la prefectura de São Paulo i durant les visites als predreiros, els constructors de les faveles, un se n’adona de realitats que van més enllà dels tòpics que un pot tenir de les faveles. Evidentment són perilloses, i molt si no n’ets un resident. La misèria hi és present en molts racons i la imatge global pot ser decepcionant. Però és el fet de parlar, el fet de conèixer les persones quan apareixen brots d’esperança. Uns brots que no lluiten per marxar de la favela, lluiten per viure-hi el millor possible, la favela és casa i orgull de molts, una situació qualificada com a impossible d’abolir però amb possibilitats ( un futur i unes oportunitats econòmiques en el món de la construcció molt interessants amb un panorama d’ingressos rentable), i moltes, per millorar-la. Vam passejar, parlar i ballar a la favela. Una favela que pertany a uns que són, com tots, bons i dolents, on els bons tenen molt de mèrit per ser-ho al lloc on són i els dolents no en tenen tots la culpa. És des dels condominios tancats del costat, on cada planta té una piscina pròpia, on veig el mal més gran del Brasil. Tot i així vam marxar aviat, per precaució, però vam marxar contents, perquè vam veure somriures dins la favela.

Terrenos Baldios

Recentment he acabat de llegir una publicació que em va arribar a les mans gràcies a l’esmentada positivament Galeria Vermelho de São Paulo i publicada en ocasió de 27a biennal d’arquitectura celebrada a la mateixa ciutat.

La publicació, anomenada Guia de terrenos baldios de São Paulo és un estudi breu en paraules però intens en intenció i missatge. Una aproximació mitjançant el suport de la fotografia a diferents emplaçaments on la realització d’un projecte arquitectònic no hi està relacionat. Tot i que en molts punts hi podríem afegir una paraula d’interès alhora d’entendre aquest creixement de la ciutat: encara.

Encara hi ha terrenys de la ciutat, on amb paraules del propi text “el ciutadà es pot sentir lliure” dins una ciutat preparada més per a les quatre rodes que per a les dues cames. Terrenys utilitzats per a un creixement fort de plantes, per al passeig i la relaxació d’uns veïns que lluiten per a la seva inevitable preservació en front de futurs obres que es materialitzaran en forma de grans centres comercials o edificis residencials preparats per exprimir el màxim el terreny assenyalat.

Terrenys condemnats a la seva progressiva i ràpida desaparició però que ara per ara ofereixen una visió urbanística interessant i única.

A viagem nordestino + O Carnaval

Un relat que viatja a través de la costa del nord-est del Brasil, fent una mitja part obligatòria per a celebrar l’esdeveniment més important de l’any al Brasil: el Carnaval.

Un viatge de 20 dies que comença a Fortaleza i on la natura, el paisatge, la gent, però sobretot la sal del mar seran presents, per a no fer pesada i llarga la lectura tindrà tres blocs, tots girant en l’eix que gira tot el Brasil durant uns dies: el Carnaval.

Pre-Carnaval: Fortaleza – Jericoacoara – Canoa Quebrada – São Miguel de Gostoso – Natal –Praia da Pipa – Tibau do Sul:

La primera part del viatge, carregada de petits viatges al llarg de la costa Brasilera s’inicia a Fortaleza, on una arribada amb un canvi d’horari no previst ens obliguen a passar la nit a la mateixa ciutat. Passarem la nit a l’hostal de Fortaleza, on per arribar-hi passarem per una de les faveles més grans del Brasil, que gairebé abraça la ciutat. A la nit visitarem una ciutat de la qual no n’esmenaré res, un Benidorm més al món...

Mitjançant una camioneta amb escala al poble de Jijoca arribem a un dels millors punts del viatge: Jericoacoara. Deixem l’equipatge al càmping més barat de tot el poble (el càmping Jeri) i anem a descobrir la ciutat a través dels seus carrers de sorra, els buggies i el seu ambient surfista (la pràctica del surf, el kite-surf i el wind-surf van condicionar una opinió personal molt bona del lloc). Visitem i observem la posta de sol des de l’emblemàtica Pedra-Furada per després menjar al carrer unes tapioques i provar l’exquisida caipirinha de Sirigüela, una fruita d’aquelles que et fan sentir al Brasil mentre observem des de fora les magnífiques pousades que poblen Jericoacoara, algun dia i tornaré, amb un altre tipus d’estat econòmic és clar.

L’endemà dia obligatori de viatge amb bugie: visita a les principals lagoas del panorama, unes piscines d’aigua dolça i cristal·lina rodejades per blanques i fines dunes, tot això viatjant al compàs d’un sistema de transport molt però que molt divertit i original. Sempre amb emoçao...

La mateixa nit ja deixem aquest magnífic paratge mitjançant un autobús, que més aviat és un camió tot terreny, per fer un transbord nocturna a Fortaleza per arribar a Canoa Quebrada l’endemà, viatjar de nit sempre és més econòmic pel fet d’estalviar-se l’allotjament.

A la pousada The Boby dormirem al preu més econòmic del poble, 10 reals la nit (uns 4,4 euros!), un preu que encara ara no poden creure els “recol·lectors de turistes” que assalten a la gent del carrer que veuen amb equipatge per oferir “el millor lloc al millor” preu. Passem el dia a la platja contemplant les impressionants parets de sorra vermella que observen a primera línia de mar les ràpides i fortes marees que ens acompanyaran durant tot el viatge. Desrpés de dinar ens n’anem a les dunes a veure la posta de sol per començar a concluïr un dia més que complert.

Aquest dia que ve a continuació és sens dubte el pitjor (tot i ser una experiència més) del viatge: Agafem una camioneta i tres autobusos i no aconseguim arribar ni a l’hora ni al lloc previst. A vegades el fet de preguntar no soluciona res, doncs els Brasilers els agrada aconsellar “personalment” i dir la seva, i ens aconsella tanta gent que passarem la nit  a Cearà en un motel de mala mort que no tardarem en abandonar la següent matinada.

Una pluja forta ens desperta per anar a buscar el següent autobús. La gent es queixa de l’estat de les carreteres, i amb raó, la ciutat està totalment negada i en són els habitants més pobres els qui en paguen les conseqüències, i alhora els encarregats de solucionar-les.

De nou ens espera una odissea d’autobusos per arribar a São Miguel de Gostoso, regatejarem una pousada per establir-nos a un dels paratges més tranquils de tots, on la gent encara et mira com si fossis un colonitzador. Gran lloc, gran platja, escrivia aquestes línies contemplant uns nens jugant amb uns estels, i uns altres amb una bossa de brossa lligada a una corda...

Un esmorzar genial per a un dia que necessitaria energia. Uns núvols amenaçaven l’excursió a peu fins la platja de Tourinhos. Solució: caminar amb banyador i xancletes  sota la pluja per arribar i gaudir d’una de les millors platges del viatge. A la tornada, tot observant els pescadors traient el peix de la mateixa manera que fa més de 300 anys ens rep de nou la forta i curta pluja. A la tarda agafarem un comú i utilitzat per a la gent “taxi il·legal” que ens deixarà a l’estació d’autobusos de Natal per agafar el bus direcció a Praia da Pipa. Arribem i tenim càmping, és bo tenir més gent que fa el viatge i arriba abans que tu.

Plantem la tenda al càmping No Stress (on el Marcelo, l’ebcarregat, ens tractarà molt bé) amb la companyia d’un escorpí, sí, clar i català.

Aquest dies a Pipa seran tranquils, seran dies de platja i fort sol, dies de descans on anirem trobant viatgers que ja havíem conegut en altres paratges, com el cas d’una parella Xilena que ens invitaria a la seva Santiago de Xile, tot molt bona gent. La platja de Pipa i Tibau do Sul ens acabaran de relaxar abans d’arribar a Recife per dirigir-nos  a la casa on havíem llogat llit per passar els primers dies de carnaval a Olinda.

Carnaval: Recife – Olinda – Salvador de Bahia:

La forta pluja dels primers dies i l’elevat preu que es paga per passar la nit a les poblacions on el carnaval és tant famós van precipitar la nostra arribada un dia abans a Salvador de Bahia. Tot i així amb temps de gaudir d’un carnaval, el d’Olinda, molt humà i proper, amb molta calor i gent, gent molt amable i divertida i, com a totes les grans festes, gent molt, molt beguda.

La meitat del viatge comença ja a Salvador, on ens acolliran a una casa per a descansar dels fatigosos i divertits dies, tant nocturns com diürns, del carnaval de Salvador. El carnaval per estar al carrer, tant dins els blocos com fora d’ells, fent de pipoca (crispetes): la multitud que segueix de forma gratuïta els blocos i balla la seva música. Coneixeré el Brasiler de classe mitjana autèntic, l’home del carrer, i me’n duré moltes amistats acompanyades per la música en directe d’artistes coneguts arreu del món com Ivette Sangalo o el conegut Carlinhos Brown.

Post-Carnaval: Morro de São Paulo – Moreré - Boipeba:

Estem rebentats, esperem al Mercado Modelo la sortida del ferri que ens portarà a les acaballes del viatge. Seran dies de platja, molt més relaxats, amb menys moviment, a Morro de São Paulo ( un estil d’illa semblant a l’Eïvissa que coneixem) i a la més paradisíaca Boipeba. Els preus seran alts, ens privaran de moltes coses però no de conèixer un Mallorquí que ens rebaixarà el preu per a fer el meu primer bateig de submarinisme. Una de les experiències més increïbles del viatge sens dubte.

Farem el trasllat cap a la última illa amb una llanxa que ens pararà per fer un fantàstic bany a les piscines naturals de Moreré per després a Boipeba visitar una de les 10 millors platges del Brasil. Amb justificació.

Farem l’última nit a un càmping, ens acomiadarem de la última posta de sol lluny de la gran metròpolis paulistana que, per cert, des de l’avió i tornant-t’hi de nou, la començo a trobar amb caràcter. No sé perquè però començo a tenir una estranya sensació de que la meva fantàstica estança al Brasil s’està acabant...

El Salvatge té una suite privada però cap llibre per a llegir

Aquesta és un relat impactant basat en fets reals. Basat en fets que es desenvolupen al Brasil cada dia sense que algú hi posi un remei definitiu. La cara més fosca d’un país que creix sense prendre atenció als seus fills. 

La persona que em va explicar aquesta història, la qual mantindré en l’anonimat per respecte i perquè no vol penjar-se cap medalla és la definició de persona que tothom hauria de ser. La que viu i deixa viure i a part de tot això ajuda a la gent com a dedicació i com a feina. Aquest actua a la història com a narrador que em traspassa el seu impactant record treballant a un centre de menors a una ciutat amb índex criminals alts com São Paulo.

Una història d’un noi, que anomenarem salvatge per la forta relació que la història té amb el llibre i pel fet que el nostre narrador llegia el llibre d’Aldous Huxley Un món feliç quan va arribar aquest pobre desventurat al centre.

Aquesta història m’arribà després de llegir l’esmenat llibre.

El salvatge nasqué segurament el mateix dia que la mare i el pare es van conèixer, en un bar de mala mort d’un barri de negatiu renom. Ja aquella nit, passada per alcohol i dins un lavabo brut naixeria una flor marcida abans d’hora.

La mare, tractada amb brutalitat per l’home amb qui s’hagué de casar per culpa del seu embaràs s’alegrà quan el seu marit, de feina poc noble, morí atropellat al carrer. Ja no el veuria mai més, ja no la tancaria a casa tot el dia, ja no la pegaria, començava una nova vida.

Però nasqué el salvatge, el record viu d’un pare que mai va ser pare i un fill que no seria mai fill. El salvatge creixia en un àmbit poc recomanable per un nen, l’atenció de la mara era escassa doncs ja havia trobat un nou home amb qui començar una nova vida i oblidar el passat. Oblidar el seu propi fill, que cada vegada li recordava més el primer marit, aquelles faccions es convertien cada vegada més en les de l’home que gairebé la mata...

El nen no parà de delinquir fins el punt que a casa seva no en volgueren saber res, abandonà la casa per trobar una nova família al carrer, altres salvatges el feien sentir com a igual i era continu la seva entrada a jutjat de menors per petits furs i altres delits.

La vida d’un salvatge abandonat és dura, i a vegades la prostitució és un recurs fàcil per a subsistir o per a poder vestir l’últim model de xandall de marca que porten els jugadors de futbol. El narrador em comentava que són aquestes grans marques de roba les que “patrocinen” el centre de menors on treballa.

Així doncs, delit vers delit i amb la malaltia del sida dins la sang arribà al centre per a quedar-se. Tot i això aquest relat té un punt esperançador i és que el noi començà a canviar, començà fins i tot a escriure i llegir molt. I fou la màgia del negre sobre el blanc que el començaren a canviar. Els salvatges com ell i en la mateixa situació l’ajudaren i el tractaren com a igual, fins el dia que es descobrí que era portador del VIH i contragué una malaltia pulmonar.

El salvatge ara era marginat pels seus iguals, i reclús en quarantena en una suite privada sense accés a cap dels seus llibres ni passatemps. El narrador cada vegada parlava menys amb el salvatge, cada dia estava més deprimit, ja no li arribaven més dibuixos on el sexe i la violència són un tema recorrent dins els salvatges del centre, la mare no en volia saber res d’aquest tema, argumentant que no era el seu fill.

La història acaba de la mateixa manera que el llibre de Huxley, pels qui no l’heu llegit, amb el nostre salvatge penjant del sostre...

“Eso ha sido todo ella no ha querido saber si era o no era Caddy porque sabe que Caddy no quiere ser rescatada ya carece de nada que merezca la pena salvarse porque carece de todo lo que puede perder que merezca la pena perderse.”

El ruido y la furia. William Faulkner

Parc Estadual de Jaraguá

O com buscar i no trobar els límits d’una ciutat extensa. Anàlisi i crítica humana d’un urbanisme descontrolat.

La reserva ecològica de Mata Atlàntica situada al parc natural de Jaraguá pot semblar a priori una zona de preservació natural situada a les afores de la ciutat com en altres capitals importants del món. Ubicat en una zona amb una topografia desnivellada amb un pic de 1135 metres d’alçada la visió que s’obté de la ciutat canvia radicalment un cop s’observa que els límits de la ciutat van més enllà.

La visió més que canviar augmenta. Augmenta uns límits d’una ciutat que creixen fins a empassar-se el parc i qualificar-lo, amb aquestes paraules, “d’atractiu natural estrany” dins la ciutat.

Localitzat a la regió nord-est de São Paulo i abraçada pels barris de Perus, Pirituba, Parque São Domingos i el municipi veí d’Osasco s’hi pot arribar mitjançant transport públic, amb autobús o tren, però la sensació a escala humana que es té és la transportar-se completament a un altre municipi, tant per la durada del trajecte com per la transformació morfològica de la ciutat i els barris, exagerat sobretot per la pròpia geografia.

Un cop dalt del cim, la visió que s’obté de la ciutat és nova i com sempre radical, una ciutat sense límits, que traspassa les barreres naturals que han pogut retenir i emmagatzemar altres capitals com Nova York o la nostra Barcelona.

Galeria Vermelho

Situada dissimuladament entre dos edificis i accessible per un petit carreró del número 350 del carrer Minas Gerais trobem aquest petit temple de l’art, i dic petit temple no per el seu contingut sinó pel seu continent. 

Aquesta “incubadora d’art” és un projecte de restauració de l’arquitecte Paulo Mendes da Rocha basat en la reforma interior dels espais pertanyents a 3 antigues residències Paulistanes. Un projecte que s’anà ampliant al llarg del temps on els acabats de façana i el mobiliari hi prenen un paper molt destacat.

M’encanta l’art i per tant visito tant com puc i sempre que puc els diferents “continents” allà on vaig. Però aquesta tenia quelcom diferent. Va ser des del meu punt de vista arquitectònic que aquest projecte em va colpir més. No en tinc plantes però deixem que quatre fotografies acabin d’il·lustrar una mica aquestes paraules més basades en sentiments personals que en funcionalitat general. Tot i així ho recomano de llarg, així com assistir al teatre del SESC Pompeia a gaudir de la Banda Mantiqueira i la cantora Monica Salmaso a una sessió immillorable que fusiona jazz i música popular brasilera.

Després festa a l’escola, comença un nou curs...